Cameron

Els con­ser­va­dors de Came­ron han gua­nyat clara­ment les elec­ci­ons britàniques, però no hi ha hagut una gran onada con­ser­va­dora. No comença amb entu­si­asme una nova era. Més aviat els resul­tats es poden inter­pre­tar com un efecte natu­ral de l’alter­nança: els con­ser­va­dors han apro­fi­tat el des­gast labo­rista i la tendència uni­ver­sal a can­viar de govern enmig d’una crisi. Ho han fet a través d’un líder nou, que no ha sumat gaire a aquesta tendència natu­ral, però tam­poc no ha res­tat. El PP, a Espa­nya, s’apun­tarà la victòria, però la forma en què s’ha produït no li per­met treure gaire pit.

Brown. El labo­risme no s’ha enfon­sat, i segons com vagin els pac­tes poste­lec­to­rals encara pot treure una mica el cap. Però ha per­dut clara­ment i recula. Ha apel·lat en els últims moments a la por a la dreta i no n’ha tin­gut prou per cap­gi­rar la tendència. Zapa­tero s’ho ha de mirar amb pre­o­cu­pació. No podem par­lar d’un enfon­sa­ment de la soci­al­de­mocràcia a Europa, però –en ter­mes fut­bolístics– totes les pilo­tes dis­pu­ta­des en el cen­tre del camp dels prin­ci­pals Estats euro­peus aca­ben caient a la banda con­ser­va­dora. La soci­al­de­mocràcia s’ha de repen­sar. Els resul­tats britànics no hi afe­gei­xen dra­ma­tisme ni urgència, però no en des­men­tei­xen la neces­si­tat.

Clegg. Els resul­tats de Nick Clegg han que­dat força per sota de les expec­ta­ti­ves. Si li hagués anat bé –i m’hau­ria agra­dat– ho hauríem inter­pre­tat en dos sen­tits: la importància deci­siva d’un lide­ratge per­so­nal reno­va­dor –la figura de Clegg és la que va gene­rar les expec­ta­ti­ves– i el can­sa­ment davant dels par­tits tra­di­ci­o­nals. Com que no li ha anat bé, les con­clu­si­ons són les contràries: mal­grat el des­con­ten­ta­ment i les des­a­fec­ci­ons, els grans par­tits con­ti­nuen ver­te­brant el gruix de la vida política. Les per­so­na­li­tats sor­pre­nents i carismàtiques fan gràcia abans de començar la cam­pa­nya, però a l’hora de la veri­tat la gent torna als par­tits grans.