Una llengua oculta

L'ara­gonès sobre­viu a les valls piri­nen­ques en un estat pròxim a la des­a­pa­rició. Poc més de 10.000 par­lants man­te­nen una llen­gua que no compta amb gai­rebé cap dels meca­nis­mes que per­me­ten que un idi­oma esde­vin­gui útil. Ni pes demogràfic, ni pres­tigi social, ni molt menys suport ins­ti­tu­ci­o­nal. Poca cosa més que algun suport muni­ci­pal pun­tual, unes poques clas­ses per a la cana­lla, opta­ti­ves i en horari extra­es­co­lar, i para de comp­tar.

L'ara­gonès és una llen­gua oculta, igno­rada infor­ma­ti­va­ment, menys­pre­ada política­ment i des­co­ne­guda comer­ci­al­ment. A casa nos­tra amb prou fei­nes tenim notícia de l'existència d'aquesta llen­gua. Però no ens podem per­me­tre obli­dar-nos d'ella. La situ­ació de l'ara­gonès, al cap­da­vall, no és gaire dife­rent de la del català a Per­pinyà.

Però l'ara­gonès no només sobre­viu, sinó que ha donat lloc al feno­men dels neo­par­lants, joves de les grans ciu­tats, espe­ci­al­ment Sara­gossa, que dedi­quen voluntària­ment els seus esforços a la revi­ta­lit­zació de la llen­gua. No podem pas­sar per alt aquesta lliçó dels nos­tres veïns de l'oest. Sense diners ni suport ni massa social, amb tot en con­tra, no es ren­dei­xen. Val la pena que els tin­guem en compte.