La fi de Ciutadans

La per­pe­tració de Ciu­ta­dans-Par­tido de la Ciu­da­danía com a força política emer­gent va ser una con­seqüència lògica –tot i que tar­dana– de la línia que va impo­sar al PP de Cata­lu­nya Josep Piqué. Eren els moments en què l’exmi­nis­tre inten­tava un cata­la­nisme suau i en què José María Aznar aspi­rava a absor­bir política­ment Con­vergència i Unió –o almenys el par­tit demo­cra­ta­cristià– i llançava invi­ta­ci­ons aspres i repe­ti­des a la for­mació d’un govern “de coa­lició” a Espa­nya. Aquesta anàlisi política d’Aznar –que equi­pa­rava men­tal­ment CiU a Unió del Poble Navarrès, pecat en què sovint també cau la pre­tesa esquerra espa­nyola– va cons­ti­tuir una baula més en la cadena d’errors i des­propòsits que va cul­mi­nar amb la der­rota elec­to­ral del PP ara fa qua­tre anys.

Sem­pre es va dir –i era veri­tat– que Josep Piqué no agra­dava als mili­tants del Par­tit Popu­lar de Cata­lu­nya i que dis­gus­tava i des­mo­bi­lit­zava el seu elec­to­ral més fidel. En un país on dreta i esquerra es con­fo­nen sovint i on Con­vergència i el PSC ocu­pen tot el cen­tre, l’única jus­ti­fi­cació del PP català és l’espa­nyo­lisme. Un espa­nyo­lisme com el que per­pe­tra a Madrid: vehe­ment, sense con­si­de­ra­ci­ons ni com­ple­xos. També podria esco­rar-se amb més decisió encara cap a l’extrema dreta, però només amb aquest suport els popu­lars mai pas­sa­rien de l’anècdota a Cata­lu­nya. La via del regi­o­na­lisme flonjo ins­pi­rada per Piqué, doncs, ha aca­bat fra­cas­sant. Quins mati­sos intro­du­eix en el seu dis­curs Daniel Sirera que el dife­ren­cien, ni que sigui tímida­ment, del que prac­ti­quen Mari­ano Rajoy, Ángel Ace­bes o José María Aznar?

El Par­tit Popu­lar de Cata­lu­nya, doncs, ha tor­nat a assu­mir el paper de dele­gació ram­pant amb més dis­po­sició i orgull que quan el lide­rava Aleix Vidal Qua­dras.

Dit i sabut tot això, quin sen­tit té ara la pre­tesa for­mació política Ciu­ta­dans-Par­tido de la Ciu­da­danía? Aban­do­nada pels seus ins­pi­ra­dors, que van llançar la pedra i van ama­gar la mà, sumida en una crisi de fal­sos lide­rats i escis­si­ons, i des­ta­ro­tada després de les dar­re­res elec­ci­ons muni­ci­pals, què pot ofe­rir Ciu­ta­dans què no pugui ofe­rir el PP?

Segons els seus diri­gents –que encapçala l’insípid Albert Rivera–, la gran diferència que els iden­ti­fica és “la ide­o­lo­gia”. Seguint les seves pre­ten­si­ons, Ciu­ta­dans és un par­tit “d’esquer­res”, i el PP, “de dre­tes”. A començament del segle XXI, aques­tes pro­cla­ma­ci­ons poden arri­bar a fer riure. No deba­des el Par­tit Popu­lar, per sig­ni­fi­car-se con­tra el PSOE, ha seguit l’estratègia de l’espa­nyo­lit­zació radi­cal. Perquè amb el matís ideològic no en té prou. Els soci­a­lis­tes, per als popu­lars, ja no són “rojos”, sinó més aviat “traïdors” a Espa­nya. Rivera i els seus hau­rien de suar molt per convèncer l’elec­to­rat català que, real­ment, amb l’opció pre­te­sa­ment pro­gres­sista n’hi ha prou per tenir un lloc propi sota el sol polític d’aquest país. En tot cas, l’actu­ació pública dels dipu­tats i dels diri­gents de Ciu­ta­dans al Par­la­ment i a tot arreu ha estat de rei­vin­di­cació pura i dura de l’espa­nyo­lisme, mal dis­si­mu­lat –com sol ser habi­tual en aques­tes for­ma­ci­ons– sota una capa de pretès “no naci­o­na­lisme”.

Ciu­ta­dans-Par­tido de la Ciu­da­danía s’ha que­dat sense un espai polític propi. I un par­tit sense espai és una entelèquia. I encara més en unes elec­ci­ons en què for­ces polítiques tan sòlides i jus­ti­fi­ca­des soci­al­ment com Con­vergència i Unió i Esquerra Repu­bli­cana tenen seri­o­sos pro­ble­mes a l’hora d’inten­tar tren­car el gel de la bipo­la­rit­zació entre PP i PSOE. És jus­ta­ment el mateix pro­blema que pateix Unión, Pro­greso y Demo­cra­cia, el par­tit que lidera l’exso­ci­a­lista Rosa Díez, que ha que­dat col­gat aques­tes elec­ci­ons –les pri­me­res que es pre­senta– sota les con­vul­si­ons bipo­lars.

El pro­blema de Ciu­ta­dans, però, no són aques­tes elec­ci­ons. El par­tit que van dis­se­nyar en un labo­ra­tori Albert Boa­de­lla, uns quants escrip­tors i intel·lec­tu­als cata­lans dis­gus­tats amb el PSC i el diari El Mundo pateix una crisi molt més pro­funda. No és elec­to­ral, sinó estruc­tu­ral. S’ha que­dat sense sen­tit. Fins i tot el diari que li va donar alè i pro­ta­go­nisme sap que ara ha arri­bat el moment del PP i l’ha dei­xat de cos­tat. No hi ha cap feno­men, ni polític ni social, que es jus­ti­fi­qui quan ja no té jus­ti­fi­cació. La millor opció que podrien pren­dre Albert Rivera i els seus seria dis­sol­dre’s dins del Par­tit Popu­lar, on podrien cons­ti­tuir-se com a ala “d’esquer­res”, si tanta il·lusió els fa la defi­nició. En cas con­trari, no gua­nya­ran per a dis­gus­tos. Ni per a deser­ci­ons.