Puigcercós

Puig­cercós
Joan Puig­cercós ha començat a esce­ni­fi­car els movi­ments neces­sa­ris perquè Esquerra recu­peri allò que va tenir en els seus moments de més èxit elec­to­ral i que quan ho perd el porta a expec­ta­ti­ves de vot molt més bai­xes: l’èpica. L’oferta d’Esquerra, més que la d’altres par­tits, exi­geix un com­po­nent èpic. Pot­ser per això, la seva pro­cla­mació com a can­di­dat ha bus­cat una esce­no­gra­fia pode­rosa com és la de la vall de Núria i ha vol­gut fer lluir ràpida­ment el happy end que motiva els seus elec­tors, tant els fidels com els rece­lo­sos: la inde­pendència.

Guió
Però en aquesta injecció que Puig­cercós ha d’acon­se­guir acce­le­ra­da­ment abans de les pròximes elec­ci­ons, siguin quan siguin, l’èpica no vindrà donada només per l’esce­no­gra­fia, per ade­quada que sigui. Tam­poc vindrà donada pel càsting: Puig­cercós és nou com a can­di­dat, però no és una sor­presa política, fa molts anys que és a la pri­mera fila. El relleu al cap­da­vant d’Esquerra no és èpic. De vega­des ha estat més aviat dramàtic. L’èpica d’aquesta pel·lícula ha de venir donada pel guió. I el guió d’una pel·lícula no és només el seu happy end, és la cons­trucció com­pleta d’un relat ver­sem­blant.

El gest
La par­ti­ci­pació en els tri­par­tits no ha apor­tat èpica a Esquerra. Li pot haver apor­tat altres coses, però no èpica. La inde­pendència és l’horitzó, per­fecte. Però, i men­tres­tant? Puig­cercós neces­sita en aquesta cons­trucció d’èpica un gest con­tun­dent, visi­ble. Suposo que espe­rava que una sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal abans de les elec­ci­ons per­metés evi­den­ciar la per­so­na­li­tat dife­ren­ci­ada d’Esquerra dins del tri­par­tit –el paquet– i dins de la política cata­lana, Rea­gru­pa­ment inclòs. Però la sentència no arriba. Pot­ser el gest de Puig­cercós no podrà ser un gest reac­tiu. Pot­ser, en ter­mes de tenis, no haurà de res­tar, sinó de ser­vir. Però alguna cosa haurà de fer, en el guió. Perquè l’èpica no la rega­len.