Wolfie. Expresident del Banc Mundial

Escolta: memo­ra­ble aque­lla foto dels teus mit­jons, amb uns préssecs ben rodons. Si hagues­sin estat els únics préssecs de la teva vida, Paul Wol­fowitz, pot­ser encara series al davant de la ins­ti­tució finan­cera més impor­tant del pla­neta.

Vas fer pujar com l’escuma la teva com­pa­nya sen­ti­men­tal i altres amics, i això, després de pro­cla­mar que el gran pro­blema pen­dent del Ter­cer Món era la cor­rupció, no va resul­tar gaire ele­gant. Cer­tes veus afir­men que has cai­gut per culpa dels euro­peus, que no per­do­nen que siguis un falcó nord-ame­ricà. Home, com deia aquell, falcó seria poc: més aviat vol­tor, velo­ci­rap­tor o sobre­tot Wol­fie –és a dir, llop–.

Tu vas ser, des del Pentàgon, l’arqui­tecte de les guer­res de l’Iraq, obses­si­o­nat a defe­nes­trar Sad­dam i, de pas­sada, Colin Powell i tots els mode­rats del par­tit repu­blicà. Bri­llant, mul­ti­lingüe, amb una família tocada per l’holo­caust, des de jove vas voler can­viar l’ogre soviètic pel de l’ara­bisme mili­tant. La teva con­signa va tri­om­far, però no pas la teva car­rera: el que havia de ser una jubi­lació dau­rada de ban­quer ha aca­bat com el rosari de l’aurora. I no ha estat la vella Europa qui t’ha des­pat­xat.

Tot­hom accep­tava que, per tra­dició, un altre col·lega de Bush ompli­ria la butaca buida. No, ha estat la pugna interna de Was­hing­ton, que arriba al final de man­dat amb forts cops de colze. I la ines­ti­ma­ble col·labo­ració dels teus préssecs, situ­ats a la planta dels peus o al mig del cor.