Dins la ratera

No tinc ni idea de com es por sor­tir de l’atzu­cac en què s’ha ficat la política cata­lana. Ho dic perquè dins la ratera no hi ha només el govern, sinó també l’opo­sició. El més gro­tesc és que a vega­des sem­bla que els nos­tres diri­gents no s’han ado­nat que ni uns ni altres no estan en con­di­ci­ons de sor­tir-ne, i que el seu com­bat per veure qui governa dins la ratera és més aviat ridícul. L’obsessió par­ti­dista, sovint els porta a dis­cu­tir per repar­tir-se l’esquer. L’incom­pli­ment de l’Esta­tut i l’amenaça del Cons­ti­tu­ci­o­nal; l’espoli fis­cal i la impos­si­bi­li­tat de ges­ti­o­nar la crisi econòmica i el seu impacte en la indústria del país; la intro­missió pràctica de l’Estat en la super­vivència de la llen­gua, en el model esco­lar o en el sis­tema finan­cer català repre­sen­tat per les cai­xes d’estal­vis, per posar alguns exem­ples, no està en mans dels nos­tres par­tits resol­dre-ho. De cap par­tit, per molt que tots facin el valent. No n’hi ha cap que tin­gui una estratègia pen­sada per sor­tir de la ratera i tot es redu­eix a tàcti­ques per veure qui la governa. I vet aquí la causa del ridícul: amenaçar el gat quan s’és dins de la ratera.

Pro­ba­ble­ment per tot això, la reflexió de Joan Car­re­tero a l’AVUI, feta des de fora de la gàbia –per un “metge de Puig­cerdà”, com irònica­ment es pre­sen­tava al cap de pocs dies en un acte públic– ha produït una enorme inqui­e­tud dins la ratera. A la ratera no estan per bro­mes. Allà dins, s’hi han vist uns ner­vis desi­gual­ment repar­tits segons la manera com cada par­tit ha pen­sat que una pos­si­ble nova oferta elec­to­ral inde­pen­den­tista el podria afec­tar en el repar­ti­ment de l’espai dis­po­ni­ble, cer­ta­ment escàs. Si han cre­gut que no els afec­tava direc­ta­ment, s’ho han mirat –equi­vo­ca­da­ment– amb dis­plicència. Si ho han vist com una intro­missió en el propi espai elec­to­ral, hi han reac­ci­o­nat amb ira, fent judi­cis d’inten­ci­ons teme­ra­ris, sense voler enten­dre de què va l’envit.

Vist a una certa distància –els tac­ti­cis­mes polítics a la gàbia fa temps que m’han dei­xat d’interes­sar–, m’atre­veixo a fer algu­nes obser­va­ci­ons a propòsit de l’inci­dent. En pri­mer lloc, l’arti­cle de Car­re­tero diria que par­lava en nom d’allò que passa fora de la gàbia. En una pro­porció difícil d’esta­blir però cada dia crei­xent, hi ha un inde­pen­den­tisme que se situa per damunt de l’eix dreta-esquerra i que en té prou de pen­sar que la situ­ació actual és econòmica­ment insos­te­ni­ble i política­ment inac­cep­ta­ble. Hi ha des d’empre­sa­ris, pas­sant per pro­fes­si­o­nals libe­rals de tots els nivells i sec­tors, fins a assa­la­ri­ats, fun­ci­o­na­ris, estu­di­ants, poli­cies, jubi­lats i vídues. L’inde­pen­den­tisme és inter­clas­sista, com el Barça. Com ha de ser per poder tri­om­far política­ment... No és que aquesta gent no tin­gui interes­sos a dreta o esquerra, sinó que sap que hi ha un obs­ta­cle previ i comú: Espa­nya. I, ni que mai no ho diria d’aquesta manera, cada vegada que el pre­si­dent Mon­ti­lla ha adver­tit els espa­nyols que o es reso­lien les qüesti­ons pen­dents de manera favo­ra­ble o es pro­dui­ria un gran des­a­fecte, crec que ha par­tit exac­ta­ment de la meva mateixa cons­ta­tació, per bé que amb prudència ho hagi vol­gut situar en el futur hipotètic. Cada dia hi ha més població cata­lana que té la con­vicció que és esqui­lada, que a més se’n foten i que sap que, de fet, l’auto­no­misme de què tant havien lluït els espa­nyols, està a punt de fer fallida. De manera que no és una estu­pi­desa pen­sar que una oferta elec­to­ral estric­ta­ment inde­pen­den­tista i ideològica­ment trans­ver­sal, pen­sant en ara mateix, podria reco­llir no tan sols el vot desen­ga­nyat d’ERC i CiU –que ja és molt–, sinó part del que encara té però que cada vegada que va a votar, vacil·la.

La reacció dins la ratera ha estat de ner­vis, perquè s’ha inter­pre­tat com si Car­re­tero també volgués entrar-hi. No ho sé, però crec que s’equi­vo­quen. Si es tractés d’entrar a la gàbia, un cop dins, Car­re­tero per­so­nal­ment o el pro­jecte que el metge de Puig­cerdà sem­bla que sug­ge­ria a l’AVUI, es tro­ba­ria amb les matei­xes limi­ta­ci­ons de la resta de par­tits. És per això que tinc la impressió que la nove­tat del que pro­posa l’antic con­se­ller de Gover­nació –estem par­lant en el pla del dis­curs polític– és que se situa fora de la ratera. No conec prou el doc­tor Car­re­tero, però, fins i tot quan era al govern, pen­sava i actu­ava com un out­si­der. Sem­bla que amb Mara­gall es van clis­sar de seguida, i automàtica­ment la des­con­fiança va ser mútua. Qui millor que Mara­gall per veure venir un altre out­si­der com ell mateix? I és que entrar al Par­la­ment amb el pro­jecte prin­ci­pal de pro­moure una decla­ració uni­la­te­ral d’inde­pendència, des del meu punt de vista, ja és situar-se just fora de la ratera on s’han ficat tota la resta de par­tits i de la qual no volen sor­tir ni tan sols en el pla retòric del dis­curs. Ja sabem que ERC vin­cula la pos­si­bi­li­tat de la inde­pendència a l’expec­ta­tiva d’ocu­par, sem­bla que prèvia­ment, l’espai polític d’esquer­res. Al PSC no tan sols no han tre­mo­lat, sinó que han vist que ERC els con­for­tava en el seu cata­la­nisme tebi. I a CiU, el sec­tor més sobi­ra­nista, ha dit que de la inde­pendència “no en fa cavall de bata­lla”. Encara bo que Oriol Pujol situ­ava aquesta aspi­ració “en la neu­rona de qual­se­vol naci­o­na­lista”, perquè –tot i con­fiar que els naci­o­na­lis­tes en tin­guin més, de neu­ro­nes– com a mínim aquesta mena de sen­ti­ments ja que­den més ben loca­lit­zats que no pas on fa anys els havien col·locat hono­ra­bles ante­ces­sors del seu mateix par­tit: a les vísce­res.

Una altra cosa és dis­cu­tir la pos­si­bi­li­tat real de desen­vo­lu­par el pro­jecte polític que s’intuïa en l’arti­cle de Joan Car­re­tero al nos­tre diari. Calen diners, cal­dria superar obs­ta­cles mediàtics, cal­dria joc net per part de la resta de par­tits i, sobre­tot, cal­dria comp­tar amb lide­rat­ges sòlids, resis­tents a l’enorme risc per­so­nal de qui s’hi com­pro­metés. Vis­tes algu­nes reac­ci­ons, pot­ser ni tan sols els que com­par­tei­xen l’objec­tiu polític i que ara mili­ten en els altres par­tits, farien un salt en el buit tan gran i sense xarxa. Les gàbies, les rate­res, tan­quen, però també pro­te­gei­xen.

He dit que no sé com es pot sor­tir de la ratera de la política cata­lana. I menys aquests dies, que els gats es pas­se­gen per aquí, vet­llant-la. Però si la situ­ació d’enca­lla­ment s’allarga, si es resolt mala­ment el finançament, és difícil d’ima­gi­nar amb quin pro­grama els actu­als par­tits podran anar a les elec­ci­ons del 2010 sense par­lar de gats i només dis­cu­tint de com repar­tir-se l’esquer. Serà en aque­lla cir­cumstància, doncs, quan pot­ser és veurà més clara­ment l’opor­tu­ni­tat de posar en qüestió l’existència de la mateixa gàbia. Tot i que el millor seria que tots els que ara són dins s’atre­vis­sin a par­lar-ne. I a sor­tir-ne, esclar.