Qui enyora Tony Blair

Quim Aranda explica avui des de Lon­dres que el Par­tit Labo­rista britànic cele­bra els 12 anys de la seva arri­bada al poder en plena depressió col·lec­tiva. El pri­mer minis­tre, Gor­don Brown, no sap com fer front a la crisi, s’enfonsa en els son­de­jos i aquesta set­mana ha per­dut una votació al Par­la­ment de West­mins­ter per la rebel·lió de 27 dipu­tats labo­ris­tes. Tot apunta a una humi­li­ant der­rota a les euro­pees del juny. Així que, amb els ulls posats en les elec­ci­ons gene­rals de la pri­ma­vera de l’any que ve, els labo­ris­tes ja estan pen­sant en el relleu de Brown. Ningú no con­fia en una segona revi­fada del pri­mer minis­tre. Ni exer­cir d’amfi­trió de la cimera del G-20 no li ha ser­vit per revis­co­lar a les enques­tes.

I men­tre es comença a par­lar de noms de pos­si­bles can­di­dats a suc­ceir Brown, la sor­presa per a un obser­va­dor estran­ger és que en cap tra­vessa no apa­reix Tony Blair. Encara és jove –55 anys– i té un ganxo elec­to­ral indis­cu­ti­ble: ha acon­se­guit tres majo­ries abso­lu­tes con­se­cu­ti­ves des del 1997. Per què no con­fiar en el pri­mer minis­tre que va pre­si­dir una dècada de crei­xe­ment econòmic i influència inter­na­ci­o­nal? Doncs perquè en els últims temps, l’opinió pública s’ha girat en con­tra de Blair.

Men­tre a França el reti­rat Jac­ques Chi­rac s’ha con­ver­tit en el polític més popu­lar i a Itàlia fins i tot la dreta enyora la sen­sa­tesa de Romano Prodi, al Regne Unit Blair és gai­rebé un empes­tat. Les cau­ses? La guerra de l’Iraq, la deriva pri­va­tit­za­dora dels seus últims anys al govern i el paper d’estrassa que està fent com a enviat inter­na­ci­o­nal al Pròxim Ori­ent. Als britànics els falta, segu­ra­ment, pers­pec­tiva històrica per poder valo­rar el lle­gat de Blair. Però alguna cosa hi ha en els tres de les Açores que els elec­tors els han posat creu i rat­lla. No va ser la guerra de l’Iraq, sinó les men­ti­des que van dir per jus­ti­fi­car-la. Lamen­ta­ble­ment, ningú no es creu ja Blair.