La síndrome Hereu

Quan un polític s'ha de jus­ti­fi­car con­ti­nu­a­ment, mala­ment rai. El que està pas­sant a Bar­ce­lona amb l'alcalde Hereu és tot un exem­ple de manual. És el que bé podríem ano­me­nar la síndrome Hereu. L'alcalde bar­ce­loní es veu obli­gat a gas­tar ingents dosis d'ener­gia a defen­sar con­ti­nu­a­ment les seves opci­ons elec­to­rals. És cert que els pronòstics no li són gaire favo­ra­bles. Però també ho és que a l'altre cos­tat de la plaça Sant Jaume el cap de files del seu par­tit no ho té ni de bon tros millor i ningú li dis­cu­teix al pre­si­dent Mon­ti­lla el seu lide­ratge i opció a la ree­lecció. Pot­ser després de les elec­ci­ons serà dife­rent. Però pri­mer caldrà espe­rar els resul­tats perquè ven­dre la pell de l'ós abans de caçar-lo, com fan alguns, és mal con­sell per a qual­se­vol polític. L'infern de l'opo­sició n'és ple, de polítics que van tenir com a estratègia política el conte de la lle­tera. Però en tot cas el futur de Mon­ti­lla es veurà després del 28-N. Abans puc ben asse­gu­rar que mal­grat alguna bai­xada de l'autobús com la del con­se­ller Cas­tells, a can PSC hi haurà un front comú abso­lut per mirar de cap­gi­rar el que molts augu­ren ine­vi­ta­ble, el des­as­tre soci­a­lista. Ni jo, ni ningú pot saber el resul­tat final, però el que sí els puc dir és que l'única manera de tom­bar les tràgiques enques­tes per als soci­a­lis­tes d'aquí al 28-N és la pinya que pre­veig en el com­bat per la Gene­ra­li­tat. Per què en canvi els soci­a­lis­tes han deci­dit no fer-ho a la casa gran de la capi­tal cata­lana? És tot un enigma. Per què ningú rema en la mateixa direcció pro­voca per­ple­xi­tat. Pot­ser s'ho plan­te­ja­ran després del 28-N. Però segu­ra­ment serà massa tard. El maig estarà a tocar i lla­vors pot­ser només que­darà una incògnita. Però serà si les muni­ci­pals també coin­ci­di­ran amb un par­tit del Barça, el de la final de la Cham­pi­ons. Tot i que també en això pri­mer s'hau­ran de gua­nyar els par­tits.