Avui toca sentència

L’Audiència Naci­o­nal ha de fer pública avui la sentència de l’11-M. Segons diuen, els guar­di­ans del secret de sumari la cus­to­dien a pany i doble clau. Molt bé. Ho sabrem aquest mateix matí. La judi­ca­tura espa­nyola té una fama ben meres­cuda de fil­tra­dora. Sigui com sigui, unes hores abans o unes després, les sor­pre­ses han que­dat des­car­ta­des.

Pedro Jota Ramírez –amb una part dels seus acòlits– i Fede­rico Jiménez Losan­tos han estat els únics que han arros­se­gat fins al dar­rer dia la teo­ria de la gran cons­pi­ració soci­a­lis­ta­e­tarra. I fins i tot ells han hagut d’anar cedint per no que­dar en la més pro­funda de les evidències. Com que no se sap mai amb aque­lla tropa, mal­grat tots els indi­cis rao­na­bles de reti­rada, caldrà espe­rar a veure com reac­ci­o­na­ran. Són capaços de tro­bar que el xofer d’un magis­trat “deci­siu” canta a l’Orfeó Donos­ti­arra. Ter­ri­ble evidència. Més enllà de les para­no­ies interes­sa­des habi­tu­als, la sentència ser­virà per cer­ti­fi­car una gran irres­pon­sa­bi­li­tat.

La d’un govern –el de José María Aznar– que, sen­tint-se acor­ra­lat, va per­pe­trar una de les bes­ti­e­ses més grans de la història de la democràcia. Aznar i els seus –i els seus encara manen al seu par­tit: Mari­ano Rajoy, can­di­dat a la pre­sidència; Ángel Ace­bes, minis­tre d’Inte­rior, i Edu­ardo Zaplana, por­ta­veu– van mani­pu­lar, van ter­gi­ver­sar i fins i tot van men­tir. Com se’n diu, pre­va­ri­cació? Algú els en pas­sarà comp­tes?

Para­do­xal­ment, qua­tre anys més tard, cal cons­ta­tar amb justa pre­o­cu­pació que el nou govern també ha aca­bat a bacs i rodo­lons. La insolvència de l’equip de Rodríguez Zapa­tero ha por­tat Cata­lu­nya a una de les cri­sis més greus de la seva història recent. En aquest Estat d’ells no es pot aca­bar una legis­la­tura amb calma. Aquí sem­pre votem damunt una olla de pressió. Democràcia al vapor.