Una universitat de pagès?

Aquests dies hem assis­tit a un espec­ta­cle mediàtic que ha gene­rat certa con­fusió. Les reac­ci­ons a l'anunci de l'apro­vació del decret d'acre­di­tació lingüística del per­so­nal acadèmic han estat mol­tes i de molts tipus, i no han fal­tat els insults i les des­qua­li­fi­ca­ci­ons per­so­nals. Els dia­ris d'Espa­nya ho han tret a por­tada. Han apa­re­gut l'espar­de­nya i la bar­re­tina com a símbols d'una uni­ver­si­tat de pagès, tan­cada en si mateixa, que ban­deja tot allò que li arriba de fora. Com que el text del decret no s'ha pogut difon­dre, tot­hom opi­nava segons indi­cis, i s'impo­sava una prudència que molts no han mos­trat. La desin­for­mació i els des­men­ti­ments han con­tribuït a posar més lle­nya al foc. Un cop apro­vat –i ens en feli­ci­tem–, mirem d'esvair dub­tes des del conei­xe­ment directe del text i del procés de tra­mi­tació.

El decret des­plega l'arti­cle 6.4 de la Llei d'Uni­ver­si­tats de Cata­lu­nya, de 2003. Després d'altres intents no reei­xits, el 2005 i el 2008, final­ment s'ha pogut tan­car un text con­sen­suat amb tots els agents impli­cats, que tot­hom s'haurà de fer seu un cop apro­vat. No és el decret del català, sinó que també inclou l'exigència del cas­tellà per als estran­gers i de la ter­cera llen­gua. Pre­ci­sa­ment ens tro­bem immer­sos en un procés per al foment del mul­ti­lingüisme uni­ver­si­tari que comprèn tota una sèrie de mesu­res, com ara el fet que tots els graus hau­ran d'incloure un mínim de 12 crèdits en una ter­cera llen­gua, que els pro­fes­sors hau­ran de demos­trar domini d'aquest idi­oma si han estat con­trac­tats a aquest efecte, i que els estu­di­ants hau­ran d'acre­di­tar un nivell mínim de la ter­cera llen­gua al final dels estu­dis. Si el repte és fer una uni­ver­si­tat d'excel·lència, la qua­li­tat lingüística és impres­cin­di­ble. No ens dei­xem enga­nyar per aquells que, amb argu­ments mal­des­tres, fan veure que talent i llen­gua es con­tra­po­sen. La nos­tra uni­ver­si­tat s'obre al món, però des de l'arre­la­ment al ter­ri­tori.

El tre­ball col·labo­ra­tiu dels res­pon­sa­bles polítics i tècnics de les uni­ver­si­tats en aquest àmbit, entre ells i amb el govern, ha permès avançar fins al punt de crear un model de pla­ni­fi­cació lingüística que ha esde­vin­gut un refe­rent a tot l'Estat, l'ano­me­nat modelo catalán que ha permès que la llen­gua no sigui un obs­ta­cle per a la mobi­li­tat, que s'informi prèvia­ment de l'idi­oma en què s'impar­teix cada assig­na­tura, i que les llengües es valo­rin com a un ele­ment impor­tant en l'entorn uni­ver­si­tari.

El que ara cal, més enllà de rebom­bo­ris mediàtics i d'esga­rips pro­ce­dents de la caverna més pro­funda, és ini­ciar un procés post­de­cret amb sere­ni­tat, pro­cu­rant per damunt de tot que els col·lec­tius per als quals és d'apli­cació esti­guin infor­mats de les mesu­res i dels pro­gra­mes de for­mació i suport que tenen a l'abast, que els mem­bres de la comu­ni­tat uni­ver­sitària siguin cons­ci­ents dels seus drets i gosin exer­cir-los sense com­ple­xos, que sàpiguen quins són els seus deu­res i els com­plei­xin sense reticències.

La nos­tra feina i el nos­tre com­promís com a govern, des del res­pecte que devem a l'auto­no­mia uni­ver­sitària, és ser al cos­tat de les per­so­nes que dia a dia tre­ba­llen per asso­lir la nor­ma­li­tat lingüística a les aules. El fet que no sur­tin diària­ment con­flic­tes lingüístics uni­ver­si­ta­ris als dia­ris no vol dir que no n'hi hagi: hi són, però soter­rats. Molts estu­di­ants ens expli­quen, per la via ofi­cial o per la via ofi­ci­osa, que han hagut de clau­di­car i que uti­lit­zen el cas­tellà a classe, en els tre­balls o en els exàmens perquè el pro­fes­sor no entén el català. N'hi ha encara molts més que no gosen ni quei­xar-se perquè temen les represàlies a l'hora de l'ava­lu­ació.

Val a dir que en la munió d'arti­cles i notícies d'aquests dies no he tro­bat cap referència al pri­mer intent d'apro­vació d'una nor­ma­tiva lingüística comuna, ara fa uns 15 anys. Va ser la nos­tra pri­mera gran decepció com a tècnics lingüístics –lamen­ta­ble­ment n'han vin­gut d'altres. Aquí va començar un llarg peri­ple que ens podríem haver estal­viat si ales­ho­res s'hagués tre­ba­llat seri­o­sa­ment pel con­sens, en lloc de fer-nos callar. Ha cal­gut aquest govern, un con­se­ller i un pre­si­dent de la Comissió de Política Lingüística valents i algun cop de puny damunt la taula de tant en tant per des­en­ca­llar el procés.

Ara s'havia d'apro­var el decret perquè els estu­di­ants que tre­ba­llen orga­nit­za­da­ment a través dels seus sin­di­cats i coor­di­nats per la Pla­ta­forma per la Llen­gua en el marc de la cam­pa­nya A la Uni­ver­si­tat en català ens ho recla­men, i les uni­ver­si­tats que ja han apro­vat nor­ma­ti­ves lingüísti­ques ho neces­si­ten. Con­fio que la fer­mesa que han mos­trat el con­se­ller Huguet i el seu equip, que ante­ri­or­ment ja havíem vist en la comis­si­o­nada Blanca Pal­mada, que va ser qui va impul­sar tot el procés per a l'apro­vació del decret, s'enco­mani als equips de govern de les uni­ver­si­tats a l'hora d'apli­car-lo amb dig­ni­tat i rigor.