Terra Mítica, paradigma

En escriure les pre­sents refle­xi­ons, des d'aquesta espec­ta­cu­lar More­lla estant, oig les cam­pa­nes de la basílica de Santa Maria, el millor tem­ple gòtic del Regne, o del País Valencià (em fa fàstic aqueixa genu­flexió de Comu­ni­tat Valen­ci­ana), segons Elies Tormo i d'altres trac­ta­dis­tes de la història de l'art. Cam­pa­nes foses al segle XVI amb els canons pre­sos com a botí a les Ger­ma­nies pels terços more­llans durant la bata­lla final de Mor­ve­dre. Prèvia­ment, els ager­ma­nats, envi­ats des de València, foren desoïts i expul­sats de More­lla amb cai­xes des­trem­pa­des. No era una anècdota sinó tot un símbol de com les gas­ta­ven els del nord amb els del cen­tre lle­vantí. El morellà doc­tor Segura, rec­tor de la uni­ver­si­tat valen­ci­ana d'aquell temps, hagué de refu­giar-se al seu mas de More­lla per tal d'esca­po­lir-se de les con­seqüències de l'enuig.

Ja en plena Edat Mit­jana (any 1333), els valen­ci­ans hague­ren de recórrer a la per­so­na­li­tat del morellà Fran­cesc de Vina­tea, jurat en cap de la capi­tal, per tal de posar al lloc cor­res­po­nent el rei Alfons el Benigne, el qual pre­te­nia esquar­te­rar el Regne entre els seus fills. Vina­tea el va com­mi­nar a dei­xar les coses tal com esta­ven, tot assu­mint els ris­cos inhe­rents a aital des­a­fi­a­ment. S'ha glo­ri­fi­cat fins al fàstic la figura del Cid, però els valen­ci­ans igno­ra­ren Vina­tea fins que Milián Boix donà a conèixer la seva figura i Matilde Sal­va­dor va com­pon­dre l'òpera Vina­tea allà pels sei­xanta. Si de cas, s'ha repre­sen­tat alguna volta a València? Al fastuós tea­tre operístic de la Ciu­tat de les Arts. No. Uns anys després, es remeià la ignorància, tot subs­ti­tuint l'estàtua eqüestre del dic­ta­dor de Fer­rol per la de Vina­tea, deno­mi­nat el frare pels de la capi­tal, a la plaça del Ajun­ta­ment.

El pro­blema amb el nord és endèmic, si ho con­tem­plem des de la capi­tal i l'Horta. Es miren el propi melic i cap al sud, en aque­lla vella con­si­de­ració que, des de Teo­dor Llo­rente fins a Azorín, no cessà de rajar entorn de las pro­vin­cias valen­ci­a­nas, fins al punt de donar títol a un diari, antany de gran pre­di­ca­ment. Hom no ataülla l'horitzó del nord cas­te­llo­nenc pel sis­temàtic recel de la seva cata­la­ni­tat, con­fe­rida por una repo­blació de tor­to­sins, llei­da­tans, giro­nins i jueus al segle XIII, quan hi va haver la con­questa de Jaume I. D'ales­ho­res ençà s'hi parla català, com es parla cas­tellà a les ter­res inte­ri­ors repo­bla­des a Fur d'Aragó. Ara bé, no cal­dria aquesta expli­cació. Es donen fac­tors deter­mi­nants de caràcter, iden­ti­tat i con­dició que la geo­gra­fia i la història han gene­rat en el per­so­nal dels Ports i del Maes­trat, igual que a l'altra fron­tera ara­go­nesa amb Cata­lu­nya el català arriba a la Franja i al Matar­ra­nya; i, per cert, sense pro­ble­mes en la Dipu­tació Gene­ral d'Aragó per reconèixer-ho. El que la història ha unit, no ho sepa­rin els polítics, aqueixa espècie igno­rant i pre­sump­tu­osa que pobla els nos­tres des­go­verns. Tal volta és aqueixa la raó de l'endèmic absen­tisme d'inver­si­ons del govern valencià al nord? Les matei­xes car­re­te­res del segle XIX; de vega­des, els matei­xos ponts medi­e­vals; infra­es­truc­tu­res força defi­ci­ents i res que s'assem­bli a una inversió indus­trial més enllà de la Vall d'Alba. Escan­dalós. I pre­te­nen encara l'orgull de la nos­tra valen­ci­a­ni­tat menys­pre­ada, que ells deno­mi­nen valen­cianía? Com no s'ha de des­po­blar dramàtica­ment la comarca dels Ports?

Zaplana va bol­car el seu interès cap a Ala­cant, Beni­dorm i aqueixa bana­li­tat fallera i ruïnosa de Terra Mítica. Camps ha atès només la cul­tu­ra­li­tat dels Ports; res, però, a veure amb inver­si­ons estruc­tu­rals o infra­es­truc­tu­res. El soli­tari Fabra ha estat l'únic a rei­vin­di­car el nord i els seus valors. Des dels temps del soci­a­lista Lerma, una espessa capa de silenci cobreix el nos­tre oblit. El dar­rer govern soci­a­lista de la Comu­ni­tat ben bé va tenir en compte el nord valencià, tal volta per la sen­si­bi­li­tat ter­ri­to­rial de Ximo Puig i el seu pes al gabi­net de Lerma, si bé en aquest pre­si­dent es donava una deter­mi­nada consciència de perifèria, prou sor­pre­nent en una comu­ni­tat política on hi ha un excés de foca­lit­zació cap a Madrid i sos interes­sos que, Ala­cant exclòs, no són jus­ti­fi­ca­bles al cen­tre i al nord del País Valencià. És per això que no han de bana­lit­zar-se la política i les pers­pec­ti­ves cas­te­llo­nen­ques de Car­los Fabra, con­ti­nu­a­do­res de la idea –i en el que pogué obrar– del seu pare, un pro­hom ben res­pec­tat en temps fran­quis­tes.

Per con­cloure, el País Valencià pateix una decan­tació cen­tre-sud i per­pe­tra una injustícia evi­dent en igno­rar el nord, que va adduir impor­tants apor­ta­ci­ons al desen­vo­lu­pa­ment cul­tu­ral, econòmic, indus­trial i social als segles XIX i XX. D'altra banda, aquest estràbic pro­ce­dir per­petrà absur­des deci­si­ons de govern. Com pot jus­ti­fi­car-se l'exa­ge­rada inversió de Terra Mítica, autèntica ruïna per a les cai­xes d'estal­vis valen­ci­a­nes i avui cedida per no res a empre­sa­ris turístics de Beni­dorm? El forat algú l'haurà de tapar i no pre­ci­sa­ment l'aven­tu­rer Edu­ardo Zaplana. La qüestió, però, és una altra: quin sen­tit té una inversió tan des­pro­por­ci­o­nada en oci i ficció quan la nos­tra cul­tura, la del turisme euro­peu, camina ben lluny de la men­ta­li­tat infantívola dels nord-ame­ri­cans o asiàtics, cli­ents d'aquei­xes ofer­tes? Posats a fer les coses cor­rec­ta­ment, More­lla, Peníscola, Beni­fassà, Sant Mateu, etc. al nord valencià com­po­nen per si matei­xos un parc històric monu­men­tal d'excepció. Per què crear-lo de cartó pedra a la costa ala­can­tina, si al nord amb un terç de la inversió n'hi havia prou? Aqueixa és la qüestió: molta fan­ta­sia i poc de cri­teri. És a dir, nova­ment la síndrome fallera dels polítics valen­ci­ans sense remei.