Bicicleta, cullera, poma

El pas­sat dia dinou de setem­bre es va pre­sen­tar al Fes­ti­val de Sant Sebastià la pel·lícula de Car­les Bosch titu­lada amb el nom que encapçala aquest arti­cle. El film tracta de la malal­tia d'Alz­hei­mer a través de la vivència que en té Pas­qual Mara­gall. La doc­tora Teresa Gómez Isla, que segueix el procés de la malal­tia de Mara­gall, li va dir a Oriol Ivern, després de veure la pre­sen­tació del film a Donos­tia: “A par­tir de ahora nada va a ser igual. ‘Bici­cleta, cuc­hara, man­zana' marca un hito en la lucha con­tra el Alz­hei­mer”. Oriol Ivern, direc­tor de la pro­duc­tora Cro­mo­soma, ens ha donat una mos­tra de coratge i de fide­li­tat en lide­rar aquest pro­jecte que ha tri­om­fat gràcies a la seva sen­si­bi­li­tat, d'una banda, i de la seva decisió empre­sa­rial, de l'altra. Els hipotètics bene­fi­cis que poden donar la pel·lícula es des­ti­na­ran a la fun­dació con­tra l'Alz­hei­mer de Pas­qual Mara­gall. Però, de moment, per a Oriol Ivern l'aven­tura només repre­senta mal­de­caps finan­cers, entre d'altres. El diu­menge següent, el dia 26 de setem­bre, es va pre­es­tre­nar la pel·lícula al Gran Tea­tre del Liceu de Bar­ce­lona. El film va pro­duir una pro­funda com­moció entre els espec­ta­dors, o, almenys, aquest va ser el sen­ti­ment col·lec­tiu que vaig per­ce­bre a la sala. Sobre aquest tema, el dels com­por­ta­ments col·lec­tius, vol­dria plan­te­jar una reflexió, posant com a exem­ple, pre­ci­sa­ment, el tracte rebut per Mara­gall de part de cer­tes per­so­nes i de certs esta­ments al llarg de tota la seva car­rera política. Tinc la impressió que l'expre­si­dent de Cata­lu­nya ha estat un dels homes més esti­mats d'aquest país i, a la vegada, un dels més mal­trac­tats.

Mara­gall ha man­tin­gut al llarg de la seva vida una abso­luta fide­li­tat a Cata­lu­nya, als seus homes i dones, amb una exigència ideològica pri­o­ritària: la igual­tat. Aquesta con­dició es tra­du­eix en una frenètica acti­vi­tat que ha com­por­tat un impor­tant canvi per a la nos­tra vida diària de ciu­ta­dans. Va donar una nova pauta a les ciu­tats –pro­ducció i vida digna– d'àmplia trans­cendència. És l'home que va saber des­lli­gar el nus que estran­gu­lava la comu­ni­cació entre el poder i la gent. Va dotar els dis­tric­tes d'auto­ri­tat i de pos­si­bi­li­tat de diàleg: “La ciu­tat es la gent”. Va acos­tar-se al ciu­tadà amb for­mes inèdites de pro­xi­mi­tat. Va viure a les seves cases, a diver­sos bar­ris, per conèixer millor les seves neces­si­tats i pre­o­cu­pa­ci­ons. Els grans pres­su­pos­tos dels Jocs Olímpics es van inver­tir en un setanta per cent a la ciu­tat, pràcti­ca­ment en la seva majo­ria als bar­ris més neces­si­tats, on vivia la gent més humil i més desa­tesa. A Ciu­tat Vella i al Raval es va pro­duir una reno­vació no sols urbanística, sinó també sanitària, assis­ten­cial, edu­ca­ci­o­nal i cívica. Va impul­sar llaços de soli­da­ri­tat amb Espa­nya a par­tir de l'afir­mació de la seva plu­ra­li­tat, traïts després en la sentència de l'Esta­tut. Obert al món per rebre, però també per donar. Sara­jevo, la Medi­terrània, la regió euro­pea. Pròxim a tot­hom, res­pec­tat arreu, res­pectuós amb els seus adver­sa­ris, davant la sor­presa d'ells matei­xos.

Gent que només sap mirar pel forat del que és política­ment cor­recte, van qua­li­fi­car algu­nes de les seves opi­ni­ons de “mara­ga­lla­des”, davant la impotència d'arri­bar a enten­dre, encara que fos una mica, el que sig­ni­fi­quen altres punt de mira basats en la con­fiança als altres, encara que no siguin els teus. Bé, això, i mol­tes altres coses, les sabem tots. Però com deia, Mara­gall, durant la rea­lit­zació d'aques­tes acci­ons que he apun­tat sumària­ment, va ser acu­sat per innom­bra­ble gent, durant més de quinze anys, de ser addicte a l'alco­hol. La res­posta de molts del seus adver­sa­ris polítics, de tot color, i de gent que podien eme­tre una opinió pública, tots ells sabe­dors que la impu­tació era una vil infàmia, va ser la de no obrir boca. Els seus matei­xos par­ti­da­ris, entre els quals em puc incloure –perquè en aquells moments escri­via unes cròniques quin­ze­nals en un impor­tant diari de la ciu­tat– van optar també per callar. Seguien cri­te­ris que acon­se­lla­ven que més valia no reme­nar-ho. Només Maria Aurèlia Cap­many va escriure sobre el cas. Avui penso que vam come­tre un error, típica­ment polític, el de no aga­far el toro per les banyes i par­lar clar. Men­tres­tant, el just car­re­gava amb les con­seqüències dels fal­sos tes­ti­mo­nis, produïts per uns mal­vats irres­pon­sa­bles, més o menys anònims.

La calúmnia es va man­te­nir durant quinze anys, i es va pro­pa­gar d'una manera tan gene­ral que feia fere­dat. L'escàndol va esde­ve­nir d'unes dimen­si­ons increïbles. Resul­tava que tot­hom l'havia vist ebri, o tenia un cunyat o una cunyada que ho sabia de bona tinta. A mi, regi­dor en aquells moments de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, moltíssi­mes per­so­nes em dema­na­ven sobre la vera­ci­tat d'aquests rumors. Una amiga em va arri­bar a pre­gun­tar si era cert que cada matí, quan arri­bava a l'Ajun­ta­ment, li havien de donar una injecció perquè pogués fer d'alcalde. El seny popu­lar té també les seves absències.

Per què tor­nar a reme­nar aquesta merda, ara? Sim­ple­ment, perquè fa uns dies, un impor­tant diari de Bar­ce­lona ter­gi­ver­sava unes decla­ra­ci­ons de Mara­gall en les quals sem­blava donar a enten­dre que es decan­tava com a par­ti­dari dels seus adver­sa­ris històrics. Amb temor, per no dir amb ter­ror, un es pre­gunta si aquesta soci­e­tat nos­tra oblida massa sovint els seus com­por­ta­ments morals dar­rere de fina­li­tats mes­qui­nes. Si es vol mal­trac­tar altra vegada aquest home just, fidel al seu pen­sa­ment, fins i tot quan la inhi­bició que li pro­du­eix la malal­tia li ha bar­rat el pas a la política i ha esde­vin­gut un sublim malalt. Han vist la pel·lícula?