Vargas Llosa

Comento a uns quants amics la meva satis­facció pel Nobel a Var­gas Llosa i n'hi ha molts, per no dir tots, que em miren mala­ment. Em recor­den, ine­vi­ta­ble­ment, la postura que l'escrip­tor ha fet pública en con­tra del naci­o­na­lisme, vist com la bèstia més grossa i mal­vada del món con­tem­po­rani. I con­tra Cata­lu­nya, obser­vada pel peruà que hi va viure, i on va gau­dir dels pri­mers reco­nei­xe­ments, com un país fèrri­a­ment tan­cat en la defensa d'unes iden­ti­tats que no sola­ment no com­par­teix sinó que ataca amb les pode­ro­ses armes de la seva dialèctica. D'altres, també em fan avi­nent d'altres moti­va­ci­ons polítiques de l'escrip­tor, defen­sor sense esclet­xes del libe­ra­lisme econòmic i con­ser­va­dor con­vençut. Bata­llo con­tra aquests argu­ments (que són certs: és ben com­pro­va­ble la deriva cada cop més radi­cal de Var­gas Llosa) amb l'única eina de què dis­poso. És per això que torno als lli­bres que em van emo­ci­o­nar, com Los jefes i La ciu­dad y los per­ros, torno a aque­lla Lima de cadells ensi­nis­trats que viat­gen en tram­via i es plan­ten al cen­tre per anar de putes i embor­rat­xar-se. Torno als dic­ta­dors, a les dones anal­fa­be­tes, als qui escri­uen les seves car­tes, i a més sol­dats i més pros­ti­tu­tes. I relle­geixo (hi passo per sobre, com qui retroba un amic extra­viat fa anys i quasi no s'atre­veix a salu­dar-lo) La orgía per­pe­tua, un assaig que ens parla de Madame Bovary i de Flau­bert i que, en rea­li­tat, ens està expli­cant qui és Var­gas Llosa i quina cosa és la lite­ra­tura. Tocar el tim­bre per entrar de nou a la casa del novel·lista és un plaer difícil de des­criure, perquè acon­se­gueix crear en el lec­tor (amb les obres de ficció, amb els relats, amb les apro­xi­ma­ci­ons crítiques) aque­lla espe­cial il·lusió de tota­li­tat i coherència, de feli­ci­tat, que només poden arri­bar a trans­me­tre els clàssics. És per això que trobo just el Nobel. Dis­crepo amb qui ara s'atura en la mes­qui­nesa intel·lec­tual del Var­gas Llosa pen­sa­dor polític.

M'estimo més refu­giar-me en la pàtria d'Emma, a Rouen. En l'estil indi­recte lliure, en la sin­taxi, en la lite­ra­tura.