Concert desafinat

Sen­ten­ciat l'Esta­tut i el seu finançament, sor­geix a debat ara la pro­posta del con­cert econòmic per regu­lar de bell nou les rela­ci­ons finan­ce­res entre Cata­lu­nya i l'Estat. En un moment de forts dèficits públics, la pro­posta és lla­mi­nera, ja que és clar que el canvi de model de finançament apai­va­ga­ria bona part de les penúries actu­als, tot cen­tri­fu­gant-les, val a dir-ho, a l'estat. S'ha arri­bat a cal­cu­lar fins a un 70% la millora en el finançament que això supo­sa­ria. Afi­nem, doncs, el con­cert i tema solu­ci­o­nat? Vegem-ho.

El con­cert econòmic implica que una comu­ni­tat (ara només les forals, és a dir, País Basc i Navarra) recapta els seus impos­tos, assu­meix ple­na­ment les des­pe­ses de les com­petències que exer­ceix i fa en prin­cipi una con­tri­bució a les càrre­gues comu­nes (la quota). És el cas mani­fest de finançament asimètric més estu­diat (veiem, doncs, que és pos­si­ble!) i l'exem­ple més diàfan de relació bila­te­ral quasi con­fe­de­ral. Àdhuc la seva tra­mi­tació es fa com si es tractés d'un con­veni inter­na­ci­o­nal. S'aprova com a arti­cle únic, i com a llei pac­ci­o­nada que és, es pror­roga per falta d'acord de les dues ban­des. Suposa una quasi plena res­pon­sa­bi­li­tat fis­cal i reque­reix l'expli­ci­tació pac­tada del meca­nisme d'ani­ve­lla­ment: l'estat no des­compta de les trans­ferències que hau­rien de rebre els governs autonòmics el que creu que ha de ser l'apor­tació de cadascú al ree­qui­li­bri ter­ri­to­rial, sinó que una volta els recur­sos es con­cre­ten en ori­gen, a la caixa de les dipu­ta­ci­ons forals recap­ta­do­res, es nego­cia el que poden ser les apor­ta­ci­ons a les càrre­gues gene­rals. Fora d'això, si l'estat vol pri­vi­le­giar alguna comu­ni­tat en con­cret, amb una trans­ferència més bene­fi­ci­osa, ho haurà de fer a par­tir dels pro­pis recur­sos, i no reduint els que en prin­cipi cor­res­pon­drien a altres comu­ni­tats. A més, allà on no es recap­ten els tri­buts con­ve­ni­ats (dua­nes) o calen ajus­tos com­pen­sa­to­ris, els coe­fi­ci­ents d'impu­tació ope­ren per als ajus­ta­ments, sobre la base de les xifres de negoci res­pec­ti­ves, la residència habi­tual del con­tri­bu­ent, o una com­bi­nació d'amb­dues.

Per una banda, hom ha de reconèixer sense embuts que en la seva defi­nició actual el con­cert és un pri­vi­legi, amb una quota mal comp­tada que es pror­roga des del 2002. La con­tri­bució a la soli­da­ri­tat ter­ri­to­rial és mínima. Per altra banda, com cor­res­pon a la bila­te­ra­li­tat de dues juris­dic­ci­ons que no ren­dei­xen comp­tes sinó a ells matei­xos, la seva opa­ci­tat és total. Així i tot, sabem que la quota resta mal cal­cu­lada (un estudi recent valora en més de 2.500 mili­ons d'euros a l'any la con­tri­bució que ha dei­xat d'ingres­sar el País Basc des del 2001). Si mul­ti­pli­quen la xifra ante­rior per 3, que es el múlti­ple de la par­ti­ci­pació de la renda cata­lana sobre la basca, ja poden començar a comp­tar, només per aquest aspecte, quants euros Cata­lu­nya podria ingres­sar de més. Val a dir que part de les ano­ma­lies del que suposa una quota tan mal cal­cu­lada, i que ha arri­bat a ser nega­tiva, a retor­nar!, es deuen als errors del mateix estat, que en el moment de com­pu­tar les càrre­gues comu­nes, abans que aques­tes s'anes­sin trans­fe­rint, exa­ge­rava aquest valor i, per tant, la part que era impu­ta­ble al País Basc. A curt ter­mini, això feia que s'exigís con­tri­buir molt més del que era al cost efec­tiu real de la des­pesa en el ter­ri­tori, però a mitjà i llarg, pro­vo­cava que cada cop que es trans­fe­rien cap al País Basc alguna d'aque­lles càrre­gues, es des­comptés de la quota la quan­tia tal com s'havia valo­rat abans. Com que l'estat efec­ti­va­ment gas­tava al ter­ri­tori menys del que impu­tava, el des­compte supo­sava més finançament addi­ci­o­nal (d'aquí la cons­tant rei­vin­di­cació de més trans­ferències), una volta res­tava a mans lliu­res del mateix govern basc.

El que sorprèn ara és que la pro­posta de con­cert torni a estar sobre la taula a Cata­lu­nya. Pri­mer, perquè reco­ne­gu­des les dis­fun­ci­ons ante­ri­ors, és pro­ba­ble que haguem d'afi­nar el con­cert, tot dient que el nos­tre sí que serà soli­dari. Però com de soli­dari? Ho podrem pac­tar bila­te­ral­ment? I si no hi ha acord, què es pror­ro­garà?, l'ani­ve­lla­ment ante­rior? Segon, rei­vin­di­ca­rem altre cop l'excep­ci­o­na­li­tat per la via dels drets històrics, com bé han rao­nat alguns cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes i admi­nis­tra­ti­vis­tes, argu­men­tació que ha estat tra­di­ci­o­nal­ment menys­tin­guda, fins i tot con­si­de­rant com una mena de juris­prudència inter­pre­ta­tiva el que tenien al cap els legis­la­dors cons­ti­tu­ents, a la vista de les seves dis­cus­si­ons en el but­lletí d'actes de les Corts espa­nyo­les? No ha dit ja el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, en la seva inter­pre­tació, que ni bila­te­ra­li­tat, ni asi­me­tries en el règim comú?

Afi­nar molt el con­cert pot aca­bar amb una cançó ja cone­guda. El mateix de sem­pre. Pro­po­sar un con­cert des­a­fi­nat, prac­ti­cant en con­tra del que es pre­di­cava, com fan ara els dos par­tits naci­o­na­lis­tes espa­nyols en coa­lició al País Basc, fa mal a les ore­lles. Una altra paret con­tra la qual estem abo­cats els cata­lans a esta­ve­llar-nos? No seria millor recu­pe­rar l'exigència de reforma cons­ti­tu­ci­o­nal i res­ta­blir dues velo­ci­tats? O sim­ple­ment un pacte de finançament que per­meti que els diners que paguen els cata­lans, un molt més que un poc, siguin també de les ins­ti­tu­ci­ons que els repre­sen­ten pre­fe­rent­ment a Cata­lu­nya? Podem tren­car la idea que hi ha efec­ti­va­ment cata­lans, i no just espa­nyols que viuen a Cata­lu­nya i que en aquest sen­tit els recur­sos no són només de l'estat cen­tral que de manera gra­ci­a­ble els trans­fe­reix? I tant de bo que afi­nant el con­cert es pugui ins­tru­men­tar l'objec­tiu. Però, de moment, la par­ti­tura no està del tot clara.