Nous paradigmes

Aquest any, la Nit de l'Empre­sari porta el nom de Nit.​cat, i la temàtica estarà cen­trada en els nous para­dig­mes. Un con­cepte que no només fa referència a les noves tec­no­lo­gies i les xar­xes soci­als, sinó també a tot allò que té a veure amb la forma amb què enfo­quem les nos­tres deci­si­ons, els nos­tres pro­ces­sos de tre­ball i les nos­tres orga­nit­za­ci­ons per donar res­posta als nous rep­tes que tenim al davant: els immi­nents pro­ces­sos elec­to­rals, la crisi econòmica i la revo­lució tec­nològica i social. Rep­tes que tenen un ele­ment comú clau per com­pren­dre la situ­ació i enfo­car-la ade­qua­da­ment en el futur: la incer­tesa. I no la incer­tesa des d'una pers­pec­tiva con­jun­tu­ral, sinó com a fac­tor estruc­tu­ral que carac­te­rit­zarà el futur a curt, mitjà i llarg ter­mini.

Si això és cert, el gran nou para­digma de futur no és en si mateix el canvi, entès com el procés de tran­sició entre dues situ­a­ci­ons esta­bles, sinó el fet de ser capaços de ges­ti­o­nar els nos­tres recur­sos en per­ma­nent canvi. Això afecta les empre­ses però també la soci­e­tat en gene­ral i, per tant, el gran repte que tenim al davant com a país és fer arre­lar real­ment en la soci­e­tat la cul­tura del canvi. La soci­e­tat ha de ser cons­ci­ent que entren en joc nous valors que fan tre­mo­lar els fona­ments amb els quals fins ara havíem cons­truït el nos­tre tei­xit empre­sa­rial. Parlo de com­par­tir, d'inno­var, d'adop­tar una acti­tud soci­al­ment res­pon­sa­ble, de tren­car els mot­llos i d'eli­mi­nar la resistència al canvi. D'assu­mir que la idea de man­te­nir un lloc de tre­ball per sem­pre i sense haver-se'l de gua­nyar cada dia no és sos­te­ni­ble. És cert que en les empre­ses en gene­ral, òbvi­a­ment les que man­te­nen o millo­ren la seva com­pe­ti­ti­vi­tat són les que en pri­mer lloc han abor­dat aquests pro­ces­sos, i en molts casos amb nota­ble èxit. Però, tot i això, encara estem molt lluny d'esce­na­ris que ens podrien dei­xar con­for­ta­bles. Encara que­den mol­tes empre­ses per fer evo­lu­ci­o­nar, i sobre­tot cal que tota la soci­e­tat en con­junt, amb les admi­nis­tra­ci­ons al cap­da­vant, pren­guin consciència de la rea­li­tat que ens envolta.

I perquè això sigui pos­si­ble, el pri­mer que cal fer és pren­dre consciència que aquest nou para­digma hem d'inter­pre­tar-lo no només en clau de crisi, amb les seves con­no­ta­ci­ons nega­ti­ves, sinó també com a opor­tu­ni­tat. Una vegada vist des de la pers­pec­tiva d'opor­tu­ni­tat –per a la qual cosa fa falta molta peda­go­gia– i asso­lida la cul­tura del canvi, la clau de futur es diu fle­xi­bi­li­tat. Fle­xi­bi­li­tat per poder can­viar d'acti­vi­tat si és neces­sari, per poder absor­bir de manera com­pe­ti­tiva un redi­men­si­o­na­ment a l'alça o a la baixa quan sigui neces­sari per la demanda, per asso­lir nous plan­te­ja­ments finan­cers, per apren­dre a tre­ba­llar en col·labo­ració amb ter­cers, fent xarxa, tant amb com­pe­ti­dors com amb cli­ents, proveïdors i altres part­ners, esta­blint-hi ali­an­ces més o menys esta­bles en el temps en funció de l'evo­lució dels mer­cats, per adap­tar-se a cul­tu­res molt diver­ses, tant des del punt de vista intern, l'orga­nit­zació, com de l'extern. Final­ment, fle­xi­bi­li­tat, que ha de per­me­tre a les empre­ses i a la soci­e­tat pren­dre i exe­cu­tar deci­si­ons amb rapi­desa, sense que això impli­qui haver de ges­ti­o­nar situ­a­ci­ons excep­ci­o­nals de forma cons­tant.

Aquest any, més que mai, la Cecot vol fer incidència en la importància de la peda­go­gia. La fle­xi­bi­li­tat no ha estat mai sinònim de pre­ca­ri­e­tat. Però perquè això sigui cert, calen molts can­vis. La por de per­dre el lloc de tre­ball no la trau­rem enga­nyant-nos pen­sant que podem sos­te­nir en el temps empre­ses poc com­pe­ti­ti­ves, la trau­rem si tenim tre­ba­lla­dors ben for­mats, un mer­cat de tre­ball dinàmic i un entorn com­pe­ti­tiu excel·lent que afa­vo­reixi la cre­ació de riquesa. L'estat del benes­tar, en defi­ni­tiva, no el sos­tin­drem enga­nyant-nos i pen­sant que una granja sen­cera es pot man­te­nir a llarg ter­mini només munyint una vaca, el sos­tin­drem quan siguem tots cons­ci­ents que el més pro­gres­sista que hi ha és admi­nis­trar bé els diners de tots i que tot­hom con­tri­bu­eixi amb el seu esforç, per petita que sigui la seva part, a sos­te­nir-lo.