Fer país? Crear riquesa?

Manuel Milián Mes­tre, amic però admi­rat, este­nia ahir en aquest diari una lliçó d'història magis­tral sobre les orga­nit­za­ci­ons patro­nals a Cata­lu­nya, des de la pragmàtica sanció de Car­les III. Els lec­tors i Déu nos­tre Senyor li ho agrai­ran, en aquests temps tem­pes­tu­o­sos de desin­for­mació i sobrein­for­mació. Tot això feia referència a un arti­cle d'aquest cro­nista sobre Foment del Tre­ball Naci­o­nal. Un arti­cle que ha picat i escal­dat l'amic però admi­rat Milián. És obvi que a Cata­lu­nya, com als països civi­lit­zats i indus­tri­a­lit­zats, la bur­ge­sia “va crear ins­ti­tu­ci­ons i fun­da­ci­ons, i va ges­tar bancs”. I més, amic Milián: va crear riquesa. Crear riquesa és fer país? Arreu, sí. Però a Cata­lu­nya i en altres llocs anòmals “fer país” és, també i sobre­tot, una altra cosa. És pagar allò que un Estat advers ha negli­git o ha ata­cat. Per exem­ple, la llen­gua i la cul­tura. A Cata­lu­nya això ho han fet alguns empre­sa­ris. Pocs. I no pre­ci­sa­ment els de Foment, admi­rat Milián. I no ho dic “amb lleu­ge­resa”, sinó amb un pro­fund conei­xe­ment de causa.