Estratègies confuses

Escric quan tot fa pen­sar que el debat no es farà. Tant de bo que m'equi­vo­qui. Sigui com sigui, els estra­tegs hau­rien de vigi­lar. Amb estratègies tan con­fu­ses, sobre temes tan deli­cats, poden aca­bar per­ju­di­cant els seus líders. En gene­ral als ciu­ta­dans ens agrada que hi hagi debats, tants com sigui pos­si­ble. El debat polític tele­vi­siu és un dret democràtic. En la soci­e­tat de la comu­ni­cació, quan podem seguir al minut la vida d'uns miners atra­pats i el seu res­cat, que no puguem veure dos can­di­dats a pre­si­dir el país en un cara a cara és, a més d'una incon­gruència, una expressió de dèficit democràtic.

Sóc par­ti­dari d'un o dos cara a cara, i de tots els debats com­ple­men­ta­ris que con­vin­gui. Sóc par­ti­dari que la llen­gua dels cara a cara sigui el català, la llen­gua pròpia de Cata­lu­nya –com diu l'Esta­tut–. No sóc con­trari a un debat en llen­gua cas­te­llana adreçat al con­junt dels ciu­ta­dans de l'Estat i, òbvi­a­ment, a tots els cata­lans que el vul­guin seguir. Però no sóc par­ti­dari de pre­sen­tar la pos­si­bi­li­tat de fer el debat en dues llengües en funció de la pos­si­ble existència a casa nos­tra de dues comu­ni­tats. Aquest debat la gene­ració dels setanta el va enter­rar amb bon cri­teri i millor resul­tat. Que els estra­tegs, doncs, no s'equi­vo­quin. El diri­gent que insinuï que a Cata­lu­nya hi ha dues comu­ni­tats lingüísti­ques perdrà vots. Els cata­lans estem demos­trant, des de fa dècades, que majo­ritària­ment volem viure com una sola comu­ni­tat cívica, cul­tu­ral i lingüística; i en ter­mes gene­rals ens molesta que esquer­din la uni­tat comu­nitària que hem sabut for­jar i admi­nis­trar amb nota­ble alt.

Que els estra­tegs i sobre­tot els líders no obli­din les elec­ci­ons de 1980. Les pri­me­res autonòmiques. Va gua­nyar qui amb més con­vicció va plan­te­jar allò que Cata­lu­nya era una sola i única comu­ni­tat. Qui, amb bona fe, va voler donar carta de natu­ra­lesa a dues comu­ni­tats per raons cul­tu­rals i lingüísti­ques dins de Cata­lu­nya va aca­bar pena­lit­zat. Seria bo no obli­dar que els fona­ments de la vida comu­nitària no són les diferències entre la gent, sinó la volun­tat de tenir lli­gams. A Cata­lu­nya pràcti­ca­ment tot­hom entén el català; tot­hom que tin­gui afecte per la política pot seguir el debat en català. A Cata­lu­nya la majo­ria intu­eix que allò que cohe­si­ona una soci­e­tat són tres coses: el reco­nei­xe­ment de la memòria plu­ral dels qui hi viuen, el pacte sobre els valors i les nor­mes que ens per­me­ten con­viure i una certa idea com­par­tida de futur en comú. Entre els pac­tes que van fer forta aquest soci­e­tat hi ha l'ús nor­ma­lit­zat del català en la vida política i seria bo no qüesti­o­nar-ho. Unes elec­ci­ons sem­pre són part del futur com­par­tit; són lloc de pro­pos­tes i dibui­xos plu­rals del futur. No les con­ver­tim en motiu de discòrdia i de recu­pe­ració dels vells pre­ju­di­cis que la soci­e­tat ja havia superat.

Hau­rem de reco­ma­nar que els estra­tegs relle­gei­xin Can­del. Una de les grans lliçons de la seva vida la va obte­nir un dia que, visi­tant una aula, va pre­gun­tar a un mes­tre quants d'aquells nens par­la­ven català: el mes­tre va res­pon­dre que només dos o tres. Més de la mei­tat dels nens –atents a la pre­gunta– van aixe­car la mà tot excla­mant: “Señor maes­tro, yo también soy catalán”. La gent esti­mem la terra on vivim i accep­tem les regles de joc for­ja­des pel sen­tit comú i la volun­tat democràtica, però sobre­tot volem ser del lloc.

Dei­xem-nos, doncs, d'estratègies de baixa volada. Els ciu­ta­dans volem debats i la majo­ria estem dis­po­sats a enten­dre'l en català, de la mateixa manera que aquells que estem farts de polítiques caso­la­nes –com diria en Tar­ra­de­llas– veuríem amb bons ulls que es fes un debat en cas­tellà i pro­jec­tat sobre el con­junt de l'Estat. Perquè Cata­lu­nya, no ho obli­dem, no és un pro­blema dels cata­lans, és un pro­blema d'Estat.