La ‘dama de ferro' sud-eslava va morir als 85 anys
en un petit apartament de Zagreb
Milka Planinc
del discret anonimat
a convertir-se en
la lloctinent de Tito
en la repressió
del separatisme
i el clericalisme croats”
En una crònica des de Belgrad que porta la data del 7 de juny de 1982, Juan Fernández Elorriaga explicava el perquè del nomenament de Milka Planinc com a primera ministra de la Federació iugoslava. Planinc tenia aleshores 58 anys i era la primera dona que accedia a un càrrec com aquell en un país de mascles. De mascles comunistes, a més, i en plena crisi posttitista del partit únic i de la mateixa Iugoslàvia. El passat 7 d'octubre, la dama de ferro sud-eslava va morir a l'edat de 85 anys en un petit apartament de Zagreb, malalta i prostrada en un cadira de rodes, sense haver pogut acabar unes memòries que, segurament, estava escrivint per donar sentit a l'experiència totalitària, que és com el gran Tzvetan Todorov titula el seu darrer llibre. Una època que va començar a esmicolar-se amb l'enderroc del mur de Berlín el novembre del 1989, si bé a Iugoslàvia va tenir com a efecte immediat l'enfonsament del titisme i l'inici de la barbàrie més espectacular i trista de la recent història contemporània europea.
Milka Planinc, de nom de soltera Malada, va néixer al petit poble dàlmata de Drniš el 21 de novembre de 1924, i hi va créixer quan Iugoslàvia encara era denominada Regne dels Serbis, Croats i Eslovens després del Tractat de Rapallo del 1920. Al seu poble, que havia pertangut a l'Imperi Austrohongarès i que fins a la fi de la Primera Guerra Mundial va ser ocupat pels italians, hi vivien serbis, croats i musulmans, com passava en molts altres indrets d'aquella zona, que el règim comunista del mariscal Tito va fer creure que s'havia convertit en el paradís multiètnic per excel·lència. Res més lluny de la veritat. La Milka Planinc adolescent va créixer, precisament, en plena fase d'imposició d'una impossible identitat iugoslava que la resistència partisana paniugoslava dels comunistes va reforçar encara més. Ella va unir-se a les forces de Tito l'any 1941 i un cop acabada la guerra va estudiar en una escola de negocis de Zagreb. Si bé no es va dedicar a la política fins al 1949, que fou quan esdevingué cap del comitè d'agitprop (de propaganda política) dels comunistes croats, des de llavors ja no va parar. Es va convertir en una de les jerarques de l'idealitzat règim totalitari iugoslau.
Si dic que el règim de Tito va ser idealitzat és perquè, a banda de les bondats que s'atribuïen a l'autogestió iugoslava, fins i tot els nacionalistes nostrats es van creure que el federalisme iugoslau satisfeia la demandes identitàries dels diversos pobles dels eslaus del sud. L'acusació de titista, que fins i tot els estalinistes del PSUC van fer servir per expulsar Joan Comorera, s'equiparava a la de nacionalista quan, de fet, no hi tenia res a veure. O almenys no hi tenia res a veure en el sentit que la Federació Iugoslava fos un estat multinacional de veritat. En tot cas, el titisme definia la distància interposada per Tito respecte de l'URSS i de les directrius del PCUS en els afers iugoslaus. La mateixa ascensió de Milka Planinc és la prova que el règim comunista de Tito no fou gens respectuós amb les minories. Corria l'any 1971 i a Croàcia els estudiants estaven en vaga. Els sectors més separatistes del nacionalisme croat demanaven l'ingrés de Croàcia a les Nacions Unides (Croàcia era una de les sis Repúbliques-Estats que formaven la Federació iugoslava) i la formació d'un exèrcit nacional. El Partit Comunista de Croàcia era dirigit per una elegant doctora en economia, Savka Dabcevic-Kucar, que era considerada massa tova i contemporitzadora amb els nacionalistes croats. En una reunió convocada d'urgència per Tito en el seu lloc de caça preferit, el discret paratge de Karadjordjevo, aquell inapel·lable mariscal, d'origen croat, va i diu que cal escapçar les ales al nacionalisme de la seva República natal en nom, com sempre, de la Iugoslàvia de la classe treballadora. La primera persona a donar suport a Tito va ser, precisament, Milka Planinc, que es va solidaritzar sense embuts amb el president iugoslau. Tito no va oblidar-ho mai. Des d'aquell moment Planinc va substituir Savka al capdavant dels comunistes croats i va expulsar del partit 741 persones, dimitiren el càrrec 131 dirigents i va acceptar la dimissió de 280 més. D'aquesta manera és com Planinc va passar del discret anonimat a convertir-se en la lloctinent de Tito en la repressió del separatisme i el clericalisme croats –perquè, per a ells, tot anava junt– i va portar a la condemna, per exemple, de tres nacionalistes croats de primera fila arran de l'anomenada Hrvatsko proljece o Primavera Croata: el jove periodista Ante Bruno Bušic (assassinat a París el 1978 per l'UDBA, els serveis secrets iugoslaus), el poeta Vladimir Vlado Gotovac i l'exgeneral partisà Franjo Tudjman, que el 30 de maig de 1990 esdevingué el primer president de la Croàcia independent.
Milka Planinc era una persona relativament desconeguda en els cercles diplomàtics de Belgrad quan va ser catapultada al càrrec de primera ministre de Iugoslàvia. Del 1982 al 1986 va ser l'única dona a ocupar una posició com aquesta en un país comunista. Va haver d'adoptar un seguit de mesures d'austeritat per ajudar a reduir el deute del país i per reduir, també, les privacions que ja anunciaven el malestar posterior. Tot i que el programa d'estabilització econòmica va ser un cop molt dur per als iugoslaus que s'havien acostumat a un nivell relativament alt de vida sota el règim de Tito, Planinc va esdevenir tan popular entre la gent normal i corrent com ho era Margaret Thatcher a la Gran Bretanya. Com Thatcher, també Planinc va sucumbir a la conspiració del seu propi partit per donar pas a Slobodan Milosevic a Sèrbia, a Milan Kucan a Eslovènia i a Stipe Suvar i Ivica Racan a Croàcia.
