el potencial econòmic de la xina
eclipsa els escrúpols occidentals
Els amics xinesos
Fa unes quantes setmanes, els nostres líders socialistes acudiren a la Xina a promocionar Catalunya i Espanya com a territoris plens d'oportunitats per al diner xinès. Hi havia Zapatero, Montilla, l'alcalde Hereu, tots entorn del nadó gegant que la directora de cinema Isabel Coixet havia dissenyat per mostrar als visitants del pavelló espanyol de l'Exposició Universal de Xangai. Tots els nostres polítics anaren allà i van fer la bona a les autoritats locals, sempre amb la intenció de fomentar els nostres interessos: Montilla pretén que els xinesos vinguin a Catalunya a muntar els seus cotxes, Hereu que el port de Barcelona sigui l'entrada principal de mercaderies xineses, i Zapatero vol vendre la solvència de l'economia espanyola dient també que els xinesos són els nostres socis i aliats. Qui signa aquest paper, però, davant de tanta llagoteria, sentia una gran vergonya.
Pensava en Steven Spielberg. El gran director nord-americà va renunciar a la direcció artística de la cerimònia dels Jocs Olímpics xinesos davant de la responsabilitat del govern de Pequín en el genocidi de Darfur. L'actriu Mia Farrow ho va expressar amb duresa: Spielberg no podia ser de cap manera allò que Leni Riefenstahl va ser per a Hitler. Que la Xina és una vergonya ho sap tothom que llegeixi diaris: la seva participació en el genocidi de Darfur –gairebé mig milió de morts, milions de refugiats–, l'armament que ven als genocides d'Al-Bashir a canvi de petroli barat i, en la dimensió interna, els 400.000 homes i dones –xifres d'Amnistia Internacional– que el govern xinès manté confinats en camps de reeducació, versió actualitzada del Gulag soviètic.
Sense parlar de la repressió de la llibertat d'informació, internet censurat, la pena de mort (10.000 persones a l'any), etc. El diari anglès Daily Mail explicava en un reportatge que el poder judicial xinès ha desenvolupat un programa informàtic que decideix, en lloc del jutge, quin criminal ha de ser castigat amb la pena capital. Tot perquè així s'eviten casos de corrupció: ja no és possible subornar el jutge per deslliurar-te de la injecció letal o de l'escamot d'afusellament. Davant tanta infàmia, ¿què han fet les nostres autoritats? Negocis. Mia Farrow té raó: aquell país i aquella classe dirigent són ara el mateix que era l'Alemanya de Hitler. ¿Per què fer-hi tractes, doncs? Podem comprendre l'afinitat ideològica entre Hitler i Franco, i podem sentir fàstics davant les fotografies de la trobada a Hendaia, però, ¿us imagineu que els polítics catalans d'esquerres dels anys trenta –Macià, Companys– haguessin tingut tractes, negocis, afinitats de socis i aliats amb el govern de Berlín? Els interessos econòmics, ¿han de passar per sobre de la decència, dels principis, d'una certa integritat humana?
El premi Nobel de la Pau a l'escriptor polític Liu Xiaobo ha reconegut la lluita de la dissidència xinesa. Xiaobo va ser un dels estudiants de Tiananmen, un dels més actius i responsables durant les revoltes de 1989. ¿Qui no recorda l'home de tanc, aquell estudiant desconegut que s'enfrontava tot sol als tancs repressors? Xiaobo és el promotor de la Carta 08, un document (inspirat en la Carta 77, on Václav Havel demanava llibertat per a la Txecoslovàquia comunista) on es defensava un règim de llibertat i dignitat per al poble xinès. Un manifest que li ha costat la presó, onze anys de condemna.
¿Què ha passat entre la Carta 77 i la Carta 08? ¿Per què aquella esquerra europea del maig del 68, de París i Praga, aquella esquerra llibertària, ara dóna suport als opressors, o com a mínim no té cap sensibilitat envers l'oposició democràtica? L'ara president xinès Hu Jintao va ser un dels estudiants que, per progressar dins l'escala del partit comunista, va trair els seus companys dissidents. Davant els tancs soviètics del 68, l'esquerra es va posar de part dels estudiants de Praga; davant dels tancs xinesos, però, l'esquerra gira l'esquena a Liu Xiaobo. Veiem com la Unió Europea no s'atreveix a demanar-ne la llibertat; els nostres líders europeus no volen “molestar Pequín”.
Els interessos. Xina: la segona economia del món. Mil tres-cents milions de consumidors potencials dels nostres productes. Mà d'obra barata per a les nostres empreses. Tot això ara eclipsa els ideals llibertaris. L'esquerra tenia alguns trets característics: estava amb els oprimits, apostava pels canvis ambiciosos, per la utopia, per l'ideal, pel desinterès. ¿Què ha passat en els últims quaranta anys? ¿Algú podria explicar-m'ho?
