Els amics xinesos

Fa unes quan­tes set­ma­nes, els nos­tres líders soci­a­lis­tes acu­di­ren a la Xina a pro­mo­ci­o­nar Cata­lu­nya i Espa­nya com a ter­ri­to­ris plens d'opor­tu­ni­tats per al diner xinès. Hi havia Zapa­tero, Mon­ti­lla, l'alcalde Hereu, tots entorn del nadó gegant que la direc­tora de cinema Isa­bel Coi­xet havia dis­se­nyat per mos­trar als visi­tants del pavelló espa­nyol de l'Expo­sició Uni­ver­sal de Xan­gai. Tots els nos­tres polítics ana­ren allà i van fer la bona a les auto­ri­tats locals, sem­pre amb la intenció de fomen­tar els nos­tres interes­sos: Mon­ti­lla pretén que els xine­sos vin­guin a Cata­lu­nya a mun­tar els seus cot­xes, Hereu que el port de Bar­ce­lona sigui l'entrada prin­ci­pal de mer­ca­de­ries xine­ses, i Zapa­tero vol ven­dre la solvència de l'eco­no­mia espa­nyola dient també que els xine­sos són els nos­tres socis i ali­ats. Qui signa aquest paper, però, davant de tanta lla­go­te­ria, sen­tia una gran ver­go­nya.

Pen­sava en Ste­ven Spi­el­berg. El gran direc­tor nord-ame­ricà va renun­ciar a la direcció artística de la cerimònia dels Jocs Olímpics xine­sos davant de la res­pon­sa­bi­li­tat del govern de Pequín en el geno­cidi de Dar­fur. L'actriu Mia Far­row ho va expres­sar amb duresa: Spi­el­berg no podia ser de cap manera allò que  Leni Rie­fens­tahl va ser per a Hit­ler. Que la Xina és una ver­go­nya ho sap tot­hom que lle­geixi dia­ris: la seva par­ti­ci­pació en el geno­cidi de Dar­fur –gai­rebé mig milió de morts, mili­ons de refu­gi­ats–, l'arma­ment que ven als geno­ci­des d'Al-Bas­hir a canvi de petroli barat i, en la dimensió interna, els 400.000 homes i dones –xifres d'Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal– que el govern xinès manté con­fi­nats en camps de ree­du­cació, versió actu­a­lit­zada del Gulag soviètic.

Sense par­lar de la repressió de la lli­ber­tat d'infor­mació, inter­net cen­su­rat, la pena de mort (10.000 per­so­nes a l'any), etc. El diari anglès Daily Mail expli­cava en un repor­tatge que el poder judi­cial xinès ha desen­vo­lu­pat un pro­grama informàtic que deci­deix, en lloc del jutge, quin cri­mi­nal ha de ser cas­ti­gat amb la pena capi­tal. Tot perquè així s'evi­ten casos de cor­rupció: ja no és pos­si­ble sub­or­nar el jutge per des­lliu­rar-te de la injecció letal o de l'esca­mot d'afu­se­lla­ment. Davant tanta infàmia, ¿què han fet les nos­tres auto­ri­tats? Nego­cis. Mia Far­row té raó: aquell país i aque­lla classe diri­gent són ara el mateix que era l'Ale­ma­nya de Hit­ler. ¿Per què fer-hi trac­tes, doncs? Podem com­pren­dre l'afi­ni­tat ideològica entre Hit­ler i Franco, i podem sen­tir fàstics davant les foto­gra­fies de la tro­bada a Hen­daia, però, ¿us ima­gi­neu que els polítics cata­lans d'esquer­res dels anys trenta –Macià, Com­panys– hagues­sin tin­gut trac­tes, nego­cis, afi­ni­tats de socis i ali­ats amb el govern de Berlín? Els interes­sos econòmics, ¿han de pas­sar per sobre de la decència, dels prin­ci­pis, d'una certa inte­gri­tat humana?

El premi Nobel de la Pau a l'escrip­tor polític Liu Xia­obo ha reco­ne­gut la lluita de la dis­sidència xinesa. Xia­obo va ser un dels estu­di­ants de Tia­nan­men, un dels més actius i res­pon­sa­bles durant les revol­tes de 1989. ¿Qui no recorda l'home de tanc, aquell estu­di­ant des­co­ne­gut que s'enfron­tava tot sol als tancs repres­sors? Xia­obo és el pro­mo­tor de la Carta 08, un docu­ment (ins­pi­rat en la Carta 77, on Václav Havel dema­nava lli­ber­tat per a la Txe­cos­lovàquia comu­nista) on es defen­sava un règim de lli­ber­tat i dig­ni­tat per al poble xinès. Un mani­fest que li ha cos­tat la presó, onze anys de con­demna.

¿Què ha pas­sat entre la Carta 77 i la Carta 08? ¿Per què aque­lla esquerra euro­pea del maig del 68, de París i Praga, aque­lla esquerra lli­bertària, ara dóna suport als opres­sors, o com a mínim no té cap sen­si­bi­li­tat envers l'opo­sició democràtica? L'ara pre­si­dent xinès Hu Jin­tao va ser un dels estu­di­ants que, per pro­gres­sar dins l'escala del par­tit comu­nista, va trair els seus com­panys dis­si­dents. Davant els tancs soviètics del 68, l'esquerra es va posar de part dels estu­di­ants de Praga; davant dels tancs xine­sos, però, l'esquerra gira l'esquena a Liu Xia­obo. Veiem com la Unió Euro­pea no s'atre­veix a dema­nar-ne la lli­ber­tat; els nos­tres líders euro­peus no volen “moles­tar Pequín”.

Els interes­sos. Xina: la segona eco­no­mia del món. Mil tres-cents mili­ons de con­su­mi­dors poten­ci­als dels nos­tres pro­duc­tes. Mà d'obra barata per a les nos­tres empre­ses. Tot això ara eclipsa els ide­als lli­ber­ta­ris. L'esquerra tenia alguns trets carac­terístics: estava amb els opri­mits, apos­tava pels can­vis ambi­ci­o­sos, per la uto­pia, per l'ideal, pel des­in­terès. ¿Què ha pas­sat en els últims qua­ranta anys? ¿Algú podria expli­car-m'ho?