A Mario Vargas Llosa

Admi­rat Mario: Com pre­sa­gi­ava el seu nom romà, la glòria, al final, ha anat a bus­car-lo. Espero, expec­tant, el seu dis­curs a Esto­colm. També n'esta­ran pen­dents molts espe­rits i no només de la república de les lle­tres. És això, jun­ta­ment amb la ingent admi­ració que li pro­fesso com a lite­rat, el que motiva aques­tes línies. Tal dis­curs, no ho dubto, igua­larà el del seu germà de lle­tres Pablo Neruda, per mi un dels millors que mai s'hagin dit.

Pot­ser vostè, com ell, reme­mo­rarà vivències d'infància i joven­tut. No crec que es pugui viure un dels moments més àlgids i sense parió d'una existència sense aquesta mirada retros­pec­tiva. I pot­ser hi haurà, en aital mirada, un espai per la Bar­ce­lona de la seva pri­mera madu­resa. Si fos així, i en tri­but a aquells anys que em consta que li van ser entra­nya­bles (àtic del car­rer d'Osio, redacció de Pan­taleón y las visi­ta­do­ras, nai­xe­ment de la seva filla Mor­gana, tro­ba­des literàries al res­tau­rant La Font dels Oce­llets, tan­ca­ment de pro­testa a Mont­ser­rat...), li prego un exer­cici d'equa­ni­mi­tat –fàcil, sens dubte, per a vostè– res­pecte a un dolorós tema que em con­torba, negui­teja i entris­teix.

Jo, com vostè, estimo la meva llen­gua amb fer­vor. I així la con­reo tot i que amb la matus­se­ria del pedes­tre i lluny, per tant, de la seva excel­si­tud. Mal­grat tot, pot ser que l'amor per la meva llen­gua no sigui infe­rior al seu cap a l'espa­nyol, idi­oma, per altra banda, tot i que no propi, també entra­nya­ble per mi en tant que és una riquíssima llen­gua en la qual mai es pon el sol.

Escric en català, com vostè ho fa en espa­nyol, perquè, mal­grat el seu conei­xe­ment de l'anglès, bé sap vostè que el seu tan potent flux san­guini tin­dria menys cabal en la llen­gua de Shakes­pe­are. Doncs bé, en tant que home entre­gat a la seva llen­gua des de la medul·la a l'espe­rit, ha de ser dipo­si­tari, ine­luc­ta­ble­ment, d'una sen­si­bi­li­tat només com­pa­ra­ble amb l'art del qual és fruit.

Segons la premsa, en la seva pri­mera con­ferència a Prin­ce­ton després de l'obtenció del premi Nobel de Lite­ra­tura, va afir­mar vostè que «el naci­o­na­lisme cul­tu­ral és sem­pre una negació de les cul­tu­res democràtiques, ober­tes», la qual cosa entronca amb altres judi­cis de valor d'acord amb els quals també asse­vera que «el naci­o­na­lisme és una catàstrofe per a qual­se­vol país en qual­se­vol cir­cumstància; no hi ha cap valor en el naci­o­na­lisme». Crec modes­ta­ment que s'equi­voca en homo­geneïtzar tots els naci­o­na­lis­mes, igua­lant-los en el seu valor sense cap dis­tinció. Chomsky, el seu col·lega docent del MIT, així mateix gran amant de les llengües, for­mula, des de l'auto­ri­tat que li con­fe­reix ser el científic i huma­nista viu més citat del món, la fona­men­tal divisió entre naci­o­na­lis­mes ofen­sius i naci­o­na­lis­mes defen­sius. Per­ta­nyen aquests últims a una cate­go­ria política i moral antagònica dels pri­mers, els quals, bar­ro­ers, ali­cor­tos i devas­ta­dors, són fàcil­ment recognos­ci­bles quan, de caire fei­xis­tit­zant, solen obrir vies cap a l'hor­ror de la xenofòbia, la into­lerància i l'exclusió social, cul­tu­ral i de tot tipus. D'aquí que, en el cas català –exten­si­ble a altres, per des­comp­tat–, reco­ne­guda en ple­ni­tud la con­dició naci­o­nal de Cata­lu­nya, resultés aber­rant, per defi­nició, la per­vivència de qual­se­vol opció naci­o­na­lista, la qual, adul­te­rant el seu sen­tit ini­cial, per­se­gui­ria ja només les fina­li­tats espúries inhe­rents als esmen­tats naci­o­na­lis­mes ofen­sius. Coin­ci­deixo, doncs, amb vostè, que la per­versió d'aquests últims és irre­fu­ta­ble, i per això he d'enten­dre que només a aquests naci­o­na­lis­mes es refe­rien les seves encer­ta­des obser­va­ci­ons.

En defi­ni­tiva, el seu amor cap a la llen­gua –cap a totes les llengües– estic segur que pro­pi­ciarà l'esmen­tada i essen­cial mati­sació refe­rida a la tipo­lo­gia dels naci­o­na­lis­mes. Una bona part de Cata­lu­nya s'hi juga en això la seva llen­gua, ja que ense­nya la història que cap idi­oma pot sobre­viure sense el seu previ i ple marc naci­o­nal del qual, sense aquest acla­ri­ment, podria inter­pre­tar-se que vostè abo­mina.

En canvi, for­mu­lant d'alguna manera l'expres­sada diferència con­tri­buirà, des de la uni­ver­sal tri­buna a la qual amb tant merei­xe­ment pujarà ben aviat, al sal­va­ment d'una llen­gua de tra­jectòria i vocació històriques també uni­ver­sals –bé ho sap vostè amb el seu exem­plar estudi del Tirant lo Blanch–; una llen­gua que està entre les deu més par­la­des de la Unió Euro­pea i les quinze més traduïdes del món.

Con­fi­ant en això i rei­te­rant la meva emo­ci­o­nada enho­ra­bona pel seu tan just i màxim guardó, el saludo aten­ta­ment.