Els camps de la brigada

L'Ajun­ta­ment de Girona vol eli­mi­nar una part dels bos­cos de pins del seu ter­ri­tori per trans­for­mar-los en zones agrícoles de con­reu. Està ben plan­te­jat i té sen­tit. De fa molts anys, la massa fores­tal ha der­ro­tat amb vigor, a vol­tes exces­siu, la poca resistència que li opo­sa­ven les ter­res de cul­tiu aban­do­na­des. D'aquest bosc ningú en té cap cura i en un no res ha esde­vin­gut un ence­nall sense esclet­xes, pen­dent ara d'una tem­pesta, ara d'una mà humana mal­des­tra o malin­ten­ci­o­nada. Si la des­a­pa­rició de pinars anés acom­pa­nyada de la tala selec­tiva de pins en els bos­cos que bar­re­gen diver­ses espècies, el foc tin­dria mala peça al teler.

Abans de la crisi, hau­ria estat difícil fins i tot tro­bar algun volun­tari per tre­ba­llar aquests camps i gua­nyar-s'hi la vida. Ara no sabem pas si aquest nou pai­satge civi­lit­zat serà capaç de ser auto­su­fi­ci­ent o de con­tri­buir al fet que algun veí, afe­gint-hi les seves ter­res, ho sigui. Si tenim en compte, però, que en aquest país, des de fa dècades, el sec­tor pri­mari va a mal borràs –l'abandó dels con­reus no va ser casual–, ja ens ima­gi­nem el man­te­ni­ment d'aquests camps com una feina més de la bri­gada muni­ci­pal. Però no ens posem exqui­sits, abans també tot­hom escom­brava davant de casa seva i ara espe­rem que passi l'ope­rari, i amb una aspi­ració molt menys digna, la nos­tra, que la de millo­rar la bio­di­ver­si­tat del nos­tre entorn.