L'ofici i el benefici

En els moments d'una certa importància, el colum­nista ha de saber tro­bar alguna bona cita que reforci els seus punts de vista. A mi em ve ara al cap l'escrip­tor César González Ruano, de qui diuen que va escriure més de trenta mil arti­cles d'opinió i va arri­bar a la con­clusió que un bon arti­cle és com una sal­sitxa: ha d'estar ben lli­gat per dalt i per baix; entre­mig, s'hi pot posar allò que un tin­gui més a l'abast. Si es mes­cla bé el mate­rial, i es con­di­menta amb alguna espècia que hi doni gust, cal espe­rar que el pro­ducte resul­tant sigui rao­na­ble­ment comes­ti­ble. Però és fona­men­tal, en efecte, que la cosa esti­gui ben lli­gada de dalt i de baix, si no volem que tot acabi en una escam­pa­dissa lamen­ta­ble.

Exis­teix una tendència prou gene­ra­lit­zada a con­fon­dre el colum­nista amb el peri­o­dista, noble ofici que, jun­ta­ment amb el dels escrip­tors, suporta un trànsit par­ti­cu­lar­ment dens d'intru­sisme pro­fes­si­o­nal: ho dic en vista de la quan­ti­tat de gent a qui li agrada sig­nar els seus escrits com a “peri­o­dista i escrip­tor”, o a l'inrevés, quan de fet no són ni una cosa ni l'altra. Però és nor­mal que sigui així, perquè, com dèiem, el peri­o­dista i l'escrip­tor es con­fo­nen sovint amb el colum­nista, que és algú a qui es paga perquè exposi la seva opinió a propòsit de les coses que pas­sen pel món. I com que d'opinió tot­hom en té, doncs tot­hom porta un colum­nista latent dins seu. I qui diu un colum­nista, diu un peri­o­dista i/o un escrip­tor.

I tan­ma­teix, el colum­nista no necessària­ment ha de ser cap d'aques­tes dues coses, tot i que cer­ta­ment hi tin­gui ele­ments en comú. Amb l'escrip­tor com­par­teix el fet de tre­ba­llar amb parau­les comp­ta­des. I amb el peri­o­dista, la pressa de l'actu­a­li­tat, que sem­pre mana (em penso que això no ho havia dit mai ningú). El dia a dia és esquiu i lle­ne­gadís, i no sem­pre es deixa lli­gar amb dos tros­sos de cor­dill: un arti­cle d'opinió pot que­dar obso­let en qüestió d'hores, o de minuts. És per això que convé que el colum­nista dis­posi d'una certa gamma de recur­sos, i que en el mateix tau­lell sigui capaç de des­pat­xar sal­sit­xes del país, boti­far­rons coents, bratwurst amb fines her­bes i fins i tot, si convé, alguna seca­llona lírica.

Com que no m'agrada anar-me'n dels llocs a la fran­cesa, no em sé estar de dir-los que aquesta para­deta tanca avui. Com veuen ja no em queda espai per a comi­ats, però sí per a agraïments: a tots els direc­tors i caps d'opinió de l'Avui que al llarg d'aquests anys han tro­bat opor­tuna la col·labo­ració d'un ser­vi­dor, al mes­tre Ant­hony Gar­ner per aquests dibui­xos seus que fan venir ale­gria de viure, i sobre­tot als lec­tors ama­bles, sense els quals tot ple­gat no hau­ria tin­gut sen­tit (i també als lec­tors que s'hi enfa­den, perquè ells són la sal de terra). Gràcies de debò, i que el Conill de la Sort ens acom­pa­nyi a tots.