Les tres P de l'economia catalana

Aquest mes d'octu­bre ha estat pròdig en esde­ve­ni­ments que pot­ser merei­xen comen­tari. En pri­mer lloc, va sor­tir el pre­si­dent de l'INE tot dient que, a fi d'ajus­tar-se a les exigències del pacte d'esta­bi­li­tat i crei­xe­ment de la UE (que obliga a no ultra­pas­sar un dèficit màxim, del 3% del PIB), a par­tir d'ara es comp­ta­bi­lit­za­ran com a renda naci­o­nal la pros­ti­tució i el con­tra­ban. Aquest invent ja el van fer abans els grecs i, natu­ral­ment, no m'estic refe­rint a Arquímedes, sinó als hel·lènics con­tem­po­ra­nis. Ara que el mateix pri­mer minis­tre Papan­dreu ja ha dit que, al seu país, el frau i la fal­si­fi­cació estadística s'apli­quen a tos els àmbits des de la A fins a la Z, podem tots ple­gats enten­dre la pri­mera mesura cor­rec­tiva que va adop­tar el govern d'Ate­nes. Va con­sis­tir a fer comp­ta­bi­li­tat cre­a­tiva basada a incor­po­rar la pros­ti­tució com a mag­ni­tud econòmica (em temo que en l'aspecte fis­cal l'aflo­ra­ment fos molt menor) i, vés per on, d'un dia a l'altre l'eco­no­mia de Grècia havia cres­cut un 23%. Evi­dent­ment, si es fixa un sos­tre en per­cen­tatge, la manera més fàcil de fin­gir que s'ha rec­ti­fi­cat és incre­men­tar arti­fi­ci­al­ment la base.

D'aquests mètodes, molt abans que els grecs tram­po­sos del pre­sent, ja en tinguérem experiències quan la san­guinària dic­ta­dura fran­quista, cons­ci­ent que, com Déu, el poder esca­nya, però no ofega, va esta­blir mesu­res pal·lia­ti­ves de l'explo­tació de les clas­ses popu­lars i tre­ba­lla­do­res en forma de comis­sa­ria d'abas­ti­ments, fis­ca­lia de taxes, lli­bre­tes de raci­o­na­ment, impor­ta­ci­ons de xoc i con­ge­lació de llo­guers o del preu del pa. De manera que, en lloc d'auto­rit­zar un preu més alt, el que feien les auto­ri­tats era accep­tar que, al mateix preu, els qui­los fos­sin de només 900 grams. Tan­ma­teix, allò que resulta sor­pre­nent és que a l'hora de triar un sec­tor d'acti­vi­tat de volum sufi­ci­ent per reflo­tar-lo des de l'eco­no­mia sub­mer­gida i fal­se­jar les dades estadísti­ques, s'hagi hagut de recórrer a l'ofici més antic del món. Val a dir que les coses no han can­viat gens d'ençà que, ja fa molts anys, se'm va acu­dir refe­rir-me a Cata­lu­nya com el país amb l'eco­no­mia de les tres P: els purins (dels porcs que con­ta­mi­nen els aqüífers), els peat­ges (que ens gra­ven de forma dis­cri­mi­natòria i abu­siva) i la pros­ti­tució (de la qual sem­bla que som cap­da­van­ters a Europa). Evi­dent­ment, tot­hom té dret a gua­nyar-se la vida com pugui, però és una llàstima que els sec­tors més dinàmics d'un país sen­cer tin­guin con­seqüències nega­ti­ves con­tra la salut i l'eco­no­mia, con­tra la com­pe­ti­ti­vi­tat de les empre­ses i el poder adqui­si­tiu dels qui han de cir­cu­lar forçosa­ment per les auto­pis­tes, o con­tra una regu­lació més rao­na­ble de la pros­ti­tució. Fran­ca­ment, no sem­bla lògic que a molts muni­ci­pis de Girona hi hagi com a mínim un puti­club o que, a par­tir d'ara, només a la Jon­quera hi hagi més oferta que al barri dels apa­ra­dors d'Ams­ter­dam i a la Rip­per­ban d'Ham­burg, jun­tes.

Per cert, en relació als peat­ges, sem­bla cada vegada més clar que pena­lit­zen l'eco­no­mia cata­lana i que para­si­ten sobre la cir­cu­lació de mer­ca­de­ries, obrers que van a la feina o el turisme inte­rior de les comar­ques. Les con­ces­si­ons no són empre­ses de l'eco­no­mia de mer­cat real i pro­duc­tiva, sinó adju­di­ca­ci­ons gover­na­men­tals per cobrar un dret de pas amb tari­fes aug­men­ta­des sense cap jus­ti­fi­cació ètica o numèrica i durant uns períodes de temps que, con­tra llei, es per­pe­tuen inde­fi­ni­da­ment. Amb la cir­cumstància agreu­jant que, a més a més, ara s'han inven­tat, amb el con­sen­ti­ment cen­su­ra­ble de l'auto­ri­tat com­pe­tent, els peat­ges a l'ombra, que, com el seu nom indica, s'acor­den en abso­luta opa­ci­tat, en secret i sense expli­car el Par­la­ment per què els avis, els invàlids, els qui no tenen cotxe ni car­net, els pen­si­o­nis­tes o els qui mai no han pas­sat pel pont de Puig-reig han de pagar un sub­sidi impro­ce­dent, injust i nego­ciat a les fos­ques entre els públics i els pri­vats que ni tan sols dis­si­mu­len les seves liai­sons dan­ge­reu­ses. És per això que vol­dria fer una pre­gunta to who it may con­cern, és a dir, a qui pugui interes­sar o afec­tar: ¿és veri­tat que hi ha un par­tit polític que pro­met un govern dels “millors” i que té pre­vist de nome­nar qua­tre con­se­llers inde­pen­dents i, entre ells, el ges­tor de l'empresa mono­po­lista de peat­ges que, pel que sem­bla, ara té fric­ci­ons amb el seu supe­rior de La Caixa? Perquè, en cas de con­fir­mar-se, s'apli­ca­ria la llei de Mahoma (seria el mateix el que dóna i el que entona) i jo, per­so­nal­ment i modesta, em replan­te­ja­ria el sen­tit de vot que tenia deci­dit.