¿‘Quo vadis', caixes?

Cata­lu­nya és la pri­mera eco­no­mia en PIB ( pro­ducte inte­rior brut ) de l'Estat espa­nyol, mal­grat l'espoli anual de 22.000 mili­ons d'euros, reco­ne­gut per les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes i espa­nyo­les més sol­vents, tot i que aquests dar­rers anys –mal­grat l'acord que va votar-se a les Corts espa­nyo­les– no volen donar les dades de la nos­tra apor­tació obli­gada a Madrid. Uns diners que es fonen en els labe­rints fos­cos de la capi­tal d'Espa­nya.

A mit­jan segle XIX poste­ri­or­ment al dal­ta­baix econòmic de manu­fac­tu­res i fàbri­ques de la I Guerra Car­lina (1833-1840) i les difi­cul­tats de con­so­li­dar una eco­no­mia libe­ral moderna va fun­dar-se la Caixa d'Estal­vis i Mont de Pie­tat de Bar­ce­lona (1844), cone­guda com a Caixa de Bar­ce­lona, reco­llia diver­si­fi­cats petits estal­vis per enca­rar els rep­tes de l'època. A prin­ci­pis del segle XX es fundà la Caixa de Pen­si­ons per a la Vellesa i d'Estal­vis de Cata­lu­nya i Bale­ars (1904), res­posta a la crisi fini­se­cu­lar per la der­rota a Cuba, Puerto Rico i Fili­pi­nes, la crisi de sobre­pro­ducció i un empo­bri­ment de molts sec­tors popu­lars que tro­ba­ren en aquesta ins­ti­tució un ajut a les seves pena­li­tats. Així fou fins i tot quan la revo­lució i la guerra civil, l'única enti­tat que ho va fer. La millor garan­tia d'una enti­tat que és exem­ple de pon­de­ració i cri­teri econòmic.

La unió d'amb­dues Cai­xes l'ha con­vertí fins avui en la pri­mera caixa en recur­sos d'Europa i una de les ins­ti­tu­ci­ons finan­ce­res més impor­tants de l'Estat, per davant de gai­rebé tots els bancs i tota la resta de cai­xes. El 1980 Joan Miró, el genial artista, creà una estre­lla que sem­pre ha mar­cat cor­rec­ta­ment el rumb de l'enti­tat econòmica. Un veri­ta­ble símbol. La pèrdua del nom Bale­ars és un fet, crec que un error mai no expli­cat.

El pro­blema vE amb la resta de cai­xes. Uns fars i pols econòmics que actu­ant en ter­ri­to­ris con­crets van aju­dar a desen­vo­lu­par l'eco­no­mia local en ter­renys on els bancs no hi entra­ven o si ho feien era en con­di­ci­ons dra­co­ni­a­nes. Veri­ta­bles san­go­ne­res. D'uns ini­cis més que asse­nyats, pas­sa­ren a no saber viure en lli­ber­tat i democràcia. Vota­ci­ons inex­pli­ca­bles per esco­llir els seus òrgans direc­tius van dur a mol­tes de les cai­xes del país a gent que no feia eco­no­mia amb sen­tit comú sinó culte a si matei­xos. Ajuts sense garan­ties sufi­ci­ents, fun­da­ci­ons que no res­po­nien a cap cri­teri ter­ri­to­rial o cul­tu­ral sòlid, hipo­te­ques frívoles, inver­si­ons en ter­renys de tota mena, pisos, apar­ta­ments i altres ope­ra­ci­ons espe­cu­la­ti­ves que davant la crisi pre­sent ha demos­trat una manca de res­pon­sa­bi­li­tat que fa esfe­reir.

La fugida, una més de l'ine­fa­ble Narcís Serra, n'és el millor exem­ple, la seva elecció com diri­gent de la Caixa de Cata­lu­nya, ex-Dipu­tació de Bar­ce­lona, un acte pura­ment de par­tit, un lloc posat amb calçador per a ell quan es va que­dar sense res tan­gi­ble al PSC. Es va con­cul­car els drets d'una gestió cor­recta fins ales­ho­res, Antoni Serra Ramo­neda, aus­tera i cata­lana de no esti­rar més el braç que la màniga per una direcció a la deriva, sense fer cas de cap avís i amb uns emo­lu­ments d'escàndol, sense dei­xar d'acu­mu­lar altres sous mili­o­na­ris. Massa cai­xes cata­la­nes van fer coses sem­blants. No fins aquest nivell, però hi va man­car res­pon­sa­bi­li­tat. Res­pon­sa­bi­li­tat que ara per ara no s'ha dema­nat, de forma incom­pren­si­ble a ningú.

Una de les enti­tats fusi­o­na­des per poder acce­dir al FROB (fons de rees­truc­tu­ració orde­nada bancària) reco­neix que ha de tan­car 395 ofi­ci­nes, la pre­gunta a fer-se és, com s'havia arri­bat a tal des­propòsit? Cal mirar i remi­rar les fusi­ons, el futur govern de la Gene­ra­li­tat ha de posar un veri­ta­ble con­se­ller d'Eco­no­mia, s'ha de mirar com actu­a­ran unes sur­re­a­lis­tes fusi­ons de cai­xes cata­la­nes amb d'altres espa­nyo­les on en dar­rera instància les deci­si­ons es pren­dran fora del nucli ori­gi­nari de l'eco­no­mia que ha creat eco­no­mia i riquesa. S'ha d'estar a l'aguait de tot. Alguns diri­gents de les cai­xes han jugat amb foc cre­mant no sola­ment part del futur de l'eco­no­mia del país, sinó que han ofès els seus pre­de­ces­sors en pen­sar que l'esforç de gene­ra­ci­ons d' indus­tri­als, page­sos, pro­fes­si­o­nals i tre­ba­lla­dors de tota mena que dia rere dia havien trans­for­mat aquesta terra d'ori­gen abrupta i pobra en una de rica i plena.