Sense Joan Solà

Res no viu altra­ment que com­ba­tut. (Josep Car­ner)

No hi ha prou espai en un titu­lar per encapçalar una –per desgràcia– nova necrològica amb el recurs de Mort de seguit del subs­tan­tiu més esca­ient. Perquè, quan­tes coses no era Joan Solà? Lingüista, gramàtic, filòleg, orto­tipògraf, docent, his­to­ri­a­dor de la llen­gua, soci­o­lingüista... i, a més, per­sona afa­ble i cor­dial, acces­si­ble, bon jan (això últim, de vega­des, pot­ser massa).

I ara ja no hi és, quan més falta ens feia per tan­tes i tan­tes acti­vi­tats, pro­fes­si­o­nals com lúdiques. Fins al dar­rer moment, però, la seva ha estat una vida fructífera, cons­truc­tiva, espe­ro­na­dora, tot al llarg d'una tra­jectòria sis­temàtica i per­se­ve­rant, que aquests últims anys havia començat a gau­dir meres­cu­da­ment de reco­nei­xença pública, ins­ti­tu­ci­o­nal fins i tot.

Una bio­gra­fia altra­ment la seva que, com tan­tes altres en aquest sem­pre baque­te­jat país, no s'expli­ca­ria sense els com­bats que va haver de lliu­rar, sovint més per obli­gació que no pas per devoció. Con­tra un règim asfi­xi­ant que, con­seqüent amb aque­lla veri­tat secu­lar de nunca fue el cas­te­llano len­gua de impo­sición, mal­dava per anor­rear tot ves­tigi dife­ren­cial de la nació cata­lana, començant, és clar, per la llen­gua. També con­tra tot d'inèrcies i de defec­ci­ons endògenes, tant o més letals que les inces­sants agres­si­ons exògenes. I, encara, con­tra els pure­tes que pre­te­nen que la ciència ha d'estar renyida amb la passió.

L'absència de Solà deixa el país orfe de la seva per­sona i de la seva dedi­cació, però el seu lle­gat és saó de nous pro­fes­si­o­nals i exem­ple de ciu­ta­dans; de tot­hom, en defi­ni­tiva, dis­po­sat a assu­mir el repte que no viu­rem com a iden­ti­tat plena si no és en lluita con­tra la ignorància i con­tra l'assi­mi­lisme. Con­tra la colo­nit­zació i la barbàrie.