Síndromes molt catalanes

Una de les pre­gun­tes que més em van col­pir de les mol­tes que va fer l'esti­mat Joan Solà va ser aquesta: per quina raó accep­tem les coses com estan? Es refe­ria a la qüestió de la llen­gua i la cul­tura. Per alguna raó els cata­lans sem­pre ens veiem por­tats a afron­tar con­flic­tes inne­ces­sa­ris –forçats– que aca­ben com­pli­cant la nor­ma­li­tat cul­tu­ral i lingüística i, encara diria més, la nor­ma­li­tat democràtica del país, que aca­ben des­vi­ant les nos­tres ener­gies col·lec­ti­ves. La seva mort ens impe­dirà con­ti­nuar il·lus­trant-nos amb els seus conei­xe­ments, el seu entu­si­asme i la seva volun­tat de cons­trucció naci­o­nal; la seva mort s'ha produït quan més ens calen homes ínte­gres com ell, homes inequívocs com ell, ciu­ta­dans amb prin­ci­pis com els seus.

Per quina raó els cata­lans accep­tem amb tanta pla­ci­desa les coses com ens vénen? M'ho pre­gunto quan encara és fresca la reta­llada de l'Esta­tut i quan s'han anat diluint la força i el sen­tit de la res­posta del 10 de juliol. M'ho pre­gunto quan veig la negació a la nor­ma­li­tat lingüística que suposa la reso­lució del TSJ a l'empara de la sentència con­tra l'Esta­tut del 2006. Em pre­gunto què farem si es pro­du­eix una segona reta­llada de l'Esta­tut. Em pre­gunto com és pos­si­ble que hi hagi qui encara argu­menti que la reta­llada de l'Esta­tut va ser una cosa lleu­gera, sense importància, i encara em pre­gunto com és pos­si­ble que els par­tits cata­lans hagin tren­cat files amb tant entu­si­asme desen­te­nent-se d'un text esta­tu­tari que és la dar­rera volun­tat democràtica dels cata­lans.

Estem en una cam­pa­nya elec­to­ral, i en aques­tes cir­cumstàncies tot­hom estira cap a casa. Qual­se­vol rei­vin­di­cació de la vella uni­tat ara posa ner­vi­o­sos els rec­tors de les cam­pa­nyes. És evi­dent que els ene­mics de Cata­lu­nya i de la mateixa Espa­nya plu­ral ho saben, i se n'apro­fi­ten. Sabem de la feblesa dels nos­tres prin­ci­pis col·lec­tius. Joan Solà rei­vin­di­cava l'any 2006 diver­sos prin­ci­pis que li fun­ci­o­na­ven bé. Es refe­ria, entre d'altres, al prin­cipi de no-renúncia i al prin­cipi de la màxima auto­e­xigència.

Els ene­mics de Cata­lu­nya han entès per­fec­ta­ment els nos­tres mals. Estem acos­tu­mats a renun­ciar, i saben que la nos­tra exigència col·lec­tiva és feble. Saben que som una gent que durant gene­ra­ci­ons ens hem vist abo­cats a ama­gar el cap sota l'ala. Malau­ra­da­ment, en con­tra del que ens pro­posa Solà, tenim tendència a renun­ciar a man­te­nir els nos­tres postu­lats bàsics, com tenim tendència a dis­fres­sar les der­ro­tes tot modi­fi­cant els objec­tius. Després de qua­tre anys de vida política girant a l'entorn de l'Esta­tut, ara ja gai­rebé ningú no en parla. El TC va sen­ten­ciar l'Esta­tut i els matei­xos cata­lans l'hem exe­cu­tat. A Cata­lu­nya ha esde­vin­gut nor­mal empas­sar-s'ho tot, dis­fres­sar-ho tot. Ha esde­vin­gut ordi­nari que davant les difi­cul­tats la major part de la política cata­lana es divi­deixi entre els qui diuen que no passa res, que tot con­ti­nua igual, i aquells que apro­fi­ten per refu­giar-se en l'extre­misme inno­cent de les grans idees abs­trac­tes.

Cal fer cas als prin­ci­pis de Joan Solà. Davant l'ofen­siva dels intran­si­gents, el cata­la­nisme ha de posar-hi el prin­cipi de la no-renúncia i de la màxima auto­e­xigència. Prou debats estèrils entre les for­ces cata­la­nis­tes i prou accep­tar retro­ces­sos amb abso­luta nor­ma­li­tat. Estem vivint sot­me­sos a una acció sis­temàtica con­tra els interes­sos dels cata­lans i la seva nor­ma­li­tat democràtica. No és una nove­tat històrica i cal enten­dre-ho en tota la seva pro­fun­di­tat. Lle­giu el dar­rer lli­bre de Germà Bel. Davant de tot ple­gat, la res­posta no pot ser la d'una olla de grills. Ens cal un Par­la­ment cons­ci­ent de la seva res­pon­sa­bi­li­tat davant els moments que vivim i capaç de for­jar majo­ries cata­la­nes que puguin donar res­posta als prin­ci­pis de no-renúncia i d'auto­e­xigència que recla­mava Joan Solà.