Carta al futur president

Ben­vol­gut futur pre­si­dent. Escric aquesta carta per fer-li una petició. És un prec urgent perquè és una qüestió que vostè haurà de deci­dir el dia que pren­gui pos­sessió, de manera que em veig obli­gat a avançar-me al seu nome­na­ment per inten­tar convèncer-lo amb una mica de temps.

Li vol­dria dema­nar que vis­qui a la Casa dels Canon­ges, que al cap i a la fi és la residència ofi­cial del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Als països nor­mals, els pre­si­dents viuen a la seva residència ofi­cial per dig­ni­tat ins­ti­tu­ci­o­nal, per segu­re­tat, per dimensió històrica i per sen­tit pràctic. Ho fa el pre­si­dent nord-ame­ricà a la Casa Blanca, el lehen­dakari a Aju­ria Enea, el pre­si­dent francès a l'Elisi, el pri­mer minis­tre finès a Kesäranta o el pre­si­dent espa­nyol a la Mon­cloa. M'agra­da­ria que el meu pre­si­dent no fos una ano­ma­lia en aquest aspecte i poder tenir una mínima sen­sació de nor­ma­li­tat.

Va ser Fran­cesc Macià qui va triar la Casa dels Canon­ges com a residència ofi­cial del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. L'Avi va ser, també en aquest aspecte, un visi­o­nari. Va enten­dre que un pre­si­dent d'un país modern ha de tenir una residència ofi­cial. El seu suc­ces­sor, Lluís Com­panys, també hi va resi­dir fins a l'ocu­pació de Cata­lu­nya per part de les for­ces fran­quis­tes. L'edi­fici va res­tar buit durant dècades fins que el pre­si­dent res­ta­blert, Josep Tar­ra­de­llas, va deci­dir que la con­tinuïtat històrica entre la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana i la Gene­ra­li­tat de la tran­sició també impli­cava el res­ta­bli­ment de la Casa dels Canon­ges com a residència ofi­cial del pre­si­dent de Cata­lu­nya. D'aquesta manera, entre el 1977 i el 1980, Tar­ra­de­llas va viure en aque­lles dependències obli­da­des.

Aquesta tra­dició es va tren­car quan Jordi Pujol va pren­dre pos­sessió del càrrec de pre­si­dent. Pot­ser per evi­den­ciar el tren­ca­ment amb l'etapa de Tar­ra­de­llas o imbuït per aquest sen­ti­ment tan nos­trat del “què diran?”, Pujol va optar per viure al seu pis del car­rer Mitre de Bar­ce­lona. Pas­qual Mara­gall tam­poc no es va mudar a la Casa dels Canon­ges, pro­ba­ble­ment perquè no hi va pen­sar. Si hi hagués rumiat, el geni i el sen­tit històric del pri­mer pre­si­dent soci­a­lista li hau­rien acon­se­llat d'ins­tal·lar-s'hi. José Mon­ti­lla tam­poc no ho va fer.

Arqui­tectònica­ment, la Casa dels Canon­ges no és res de l'altre món. Ori­ginària­ment va ser aixe­cada durant el segle XIV per allot­jar-hi els canon­ges de la cate­dral. Amb el temps va patir diver­ses modi­fi­ca­ci­ons, fins que els arqui­tec­tes Joan Rubió i Jeroni Mar­to­rell van fer-hi una reforma total durant la dècada dels anys vint del segle pas­sat. Van eli­mi­nar molts ele­ments gòtics i li van donar un aire bar­roc. També van cons­truir el famós pont neogòtic del car­rer del Bisbe que enllaça l'edi­fici amb el Palau de la Gene­ra­li­tat. Aquest pont, que no té un segle de vida, s'ha con­ver­tit en un dels ele­ments més foto­gra­fi­ats de Ciu­tat Vella.

I els cos­tos? Cap pre­si­dent digne del nos­tre país pot al·legar el cost econòmic de viure a la seva residència ofi­cial. L'edi­fici ja està cons­truït i pagat, està degu­da­ment con­di­ci­o­nat i moblat, i dis­posa del per­so­nal neces­sari per al seu bon fun­ci­o­na­ment. De fet, sem­pre s'hi han fet sopars i tro­ba­des que reque­rien dis­creció, i em consta que el pre­si­dent Pujol hi des­can­sava sovint durant les seves jor­na­des labo­rals mara­to­ni­a­nes. A més, els Mos­sos d'Esqua­dra tin­drien la feina més fàcil i l'accés del pre­si­dent al seu des­patx en cas d'emergència seria imme­diat. Bé, ja no em que­den argu­ments. Ho deixo a les seves mans.