Benvingut sia, el bisbe de Roma

Escric aquest arti­cle poques hores abans que Benet XVI arribi a Bar­ce­lona. Ho faig en l'ambi­en­tació pròpia d'una visita tan sin­gu­lar i amb el ple con­ven­ci­ment que mai com ara l'Església cata­lana veu reco­ne­guda la seva par­ti­cu­la­ri­tat dins la vocació uni­ver­sal vati­cana. És evi­dent que el bisbe de Roma, pri­mat entre els bis­bes catòlics, coneix i farà seva la rea­li­tat d'aquest petit país, des de la sen­si­bi­li­tat que s'intu­eix en un home bavarès i amb les pre­ci­si­ons que pot haver rebut del bisbe de Bar­ce­lona, car­de­nal Martínez Sis­tach, i dels seus com­panys en el govern de l'Església, els car­de­nals Tar­ci­sio Ber­tone i Gian­franco Ravasi, tots dos molt recep­tius a la rea­li­tat cata­lana.

Com mai, podem recor­dar la mil·lenària tra­dició cris­ti­ana d'aquest racó de la Medi­terrània, on la cul­tura catòlica ha jugat un paper fona­men­tal en la con­fi­gu­ració de la per­so­na­li­tat del nos­tre poble i fins i tot el desig de laïcitat s'arti­cula majo­ritària­ment en posi­tiu, com a resul­tat d'un supe­rior afany de lli­ber­tat, segu­ra­ment entron­cat en la mateixa doc­trina cris­ti­ana. Seria fàcil fer inven­tari del llarg camí recor­re­gut com a poble, del mones­tir de Ripoll a la comu­ni­tat de Mont­ser­rat, tot i que podem limi­tar-nos a la crònica més recent, la que ve lli­gada a la recu­pe­ració de la iden­ti­tat cata­lana després de la des­feta en mans del fran­quisme, un relat en què el cata­la­nisme més actiu està pro­fun­da­ment lli­gat al movi­ment ecle­sial, units en la resistència i en la recu­pe­ració democràtica, quan el vice­se­cre­tari d'estat vaticà, Gio­vanni Bene­lli, en el pon­ti­fi­cat de Pau VI, rebia els bis­bes cata­lans amb un “Viva la Cata­logna”, i el legat pon­ti­fici Luigi Dada­glio, a la pri­mera mei­tat dels setanta, esqui­vava els impe­di­ments gover­na­men­tals per donar entrada a una for­nada de bis­bes cata­lans a les diòcesis fins ales­ho­res nega­des a dis­po­sar de mitrats del país. Una Església com­pro­mesa amb el poble, oberta i pro­gres­sista, que estava legi­ti­mada a pro­cla­mar als qua­tre vents el docu­ment Arrels cris­ti­a­nes de Cata­lu­nya, men­tre les ràfegues que venien de Roma ana­ven can­vi­ant.

A par­tir dels vui­tanta, els suc­ces­sius ocu­pants de la nun­ci­a­tura espa­nyola mar­ca­ren les noves difi­cul­tats de l'Església cata­lana. Ino­centti, Tag­lli­a­ferri, Kada i Mon­teiro es tro­ba­ven bé a Madrid, prop dels bis­bes gallecs que gover­na­ven l'Església espa­nyola (Suquía i Rouco) i fidels al papat invo­lu­ci­o­nista de Joan Pau II. A Bar­ce­lona, el nome­na­ment del valencià Ricard Maria Car­les senya­lava un canvi subs­tan­cial, que reper­cu­tia a tot el país. Com a cant de cigne, l'arque­bisbe Tor­re­lla acon­se­guia tirar enda­vant el Con­cili Pro­vin­cial Tar­ra­co­nense, que mai no arri­barà a tro­bar el llum verd vaticà en l'apli­cació de les seves con­clu­si­ons. La que fou nome­nada “Església holan­desa del sud”, durant el Con­cili Vaticà II, rep els sotracs de la incom­prensió, amb can­vis de bis­bes gens favo­ra­bles, impo­si­ci­ons auto­ritàries i nega­ti­ves a avançar cap a una con­ferència epis­co­pal pròpia o, almenys, en el reco­nei­xe­ment com a regió eclesiàstica. Al Vaticà i a Madrid, l'Església cata­lana no exis­teix i a casa nos­tra tam­poc no es fa notar qui pugui lide­rar la remun­tada.

Con­tra els qui fan una lec­tura esbi­ai­xada del papat de Benet XVI, l'evidència demos­tra un canvi pro­fund amb el seu ante­ces­sor, fins en aire­jar tot allò que era ama­gat sota les cati­fes vati­ca­nes. En temps de mudan­ces, el bisbe de Roma ha de refer la cre­di­bi­li­tat d'una ins­ti­tució ferida, que ha de poten­ciar noves for­mes de comu­ni­cació i ha d'actu­a­lit­zar velles doc­tri­nes cadu­ques. El Vaticà III és a la can­to­nada.

És en aquest moment que els interes­sos vati­cans i els de l'Església cata­lana poden con­fluir i fer-se rea­li­tat a l'ombra d'unes pedres tan emblemàtiques com la Sagrada Família bar­ce­lo­nina. La visita del pri­mat entre els bis­bes és bona per fer conèixer la rea­li­tat d'una soci­e­tat, una cul­tura i una història mil·lenària, situ­ada al sud-oest d'Europa, que espera l'opor­tu­ni­tat de ser reco­ne­guda, però, també, pot dimen­si­o­nar la figura d'un home ves­tit de blanc que aporta mis­sat­ges de futur. Benet XVI, pri­mat de l'Església catòlica i bisbe de Roma, ben­vin­gut sigueu a casa nos­tra.