Una dutxa de liberalisme

Nèstor Luján, que havia lle­git Mon­taigne pro­fu­sa­ment, es decla­rava escèptic enfront dels escèptics; escèptic enfront d'aquells que de l'escep­ti­cisme en feien un nou fona­men­ta­lisme. Nèstor es mani­fes­tava així pot­ser perquè era un escèptic apas­si­o­nat, és a dir, un escèptic que, final­ment, es dei­xava endur per les emo­ci­ons quo­ti­di­a­nes, pel sen­tit de justícia i d'injustícia fins a com­pli­car-se extra­or­dinària­ment la vida. Ara que aviat farà quinze anys de la seva mort, he tor­nat a pen­sar en Nèstor a propòsit de les immi­nents elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya i del paper que hi pot jugar el libe­ra­lisme. Com en el cas de l'escep­ti­cisme que denun­ci­ava Nèstor, sem­blava haver-hi libe­rals ontològics, o genètics, que exclo­uen qual­se­vol inter­pre­tació del món, i del seu fun­ci­o­na­ment, que no passi per les coor­de­na­des pre­ci­ses i con­ci­ses del libe­ra­lisme. Des del punt de vista filosòfic és pos­si­ble que tin­guin raó. En una soci­e­tat emi­nent­ment soci­a­lit­zada com és la nos­tra –vull dir Cata­lu­nya, Espa­nya i l'ano­me­nada Europa Occi­den­tal– la rei­vin­di­cació del libe­ra­lisme no sem­bla des­ti­nada a tenir gaire èxit, sobre­tot perquè implica una renúncia voluntària a qual­se­vol embol­call pro­tec­tor i situa el ciu­tadà sol, únic res­pon­sa­ble de les seves deci­si­ons. Però des del punt de vista econòmic, la defensa del libe­ra­lisme només es pot fer en relació amb els seus resul­tats, i en aquest sen­tit és evi­dent que la soci­al­de­mocràcia ha estat, per a l'Europa de després de la II Guerra Mun­dial, o per al Bra­sil actual de Lula i la seva suc­ces­sora, una de les millors coses que han pas­sat en tota la seva història.

Ara bé, en una soci­e­tat democràtica madura les pro­pos­tes econòmiques han d'estar molt en relació amb la situ­ació de cada moment. I, en aquest moment, per exem­ple, la situ­ació de Cata­lu­nya i d'Espa­nya –i de l'ano­me­nada Europa Occi­den­tal– no té res a veure amb la que va sor­gir del fran­quisme o de la dar­rera guerra mun­dial. A Cata­lu­nya, con­cre­ta­ment, i per posar un exem­ple, a ningú no se li acu­deix que els ciu­ta­dans hàgim de mun­tar les nos­tres pròpies esco­les, com va pas­sar els anys sei­xanta i setanta del segle pas­sat. Des d'ales­ho­res, l'Estat –o la Gene­ra­li­tat– ha fun­ci­o­nat rao­na­ble­ment bé a Cata­lu­nya i ha fet allò que li per­to­cava. És evi­dent que ara cal seguir cons­truint esco­les, hos­pi­tals, residències per a la ter­cera edat, etcètera, però tant o més impor­tant que el nom­bre d'ins­tal·laci­ons ho és el mètode de fun­ci­o­na­ment i de finançament. El preu que hem pagat per a l'extensió dels ser­veis bàsics a tots els ciu­ta­dans ha estat una buro­cra­tit­zació que porta camí d'asfi­xiar-nos. El cas de l'escola pública és para­digmàtic. Amb les excep­ci­ons cor­res­po­nents, a Cata­lu­nya a l'escola pública no li fal­ten recur­sos. Li falta eficàcia. Ha estat regida, fins ara, per una tera­nyina de dis­po­si­ci­ons burocràtiques –cen­tra­des en l'into­ca­ble esca­lafó– que pre­mi­ava les acti­tuds fun­ci­o­na­ri­als i cas­ti­gava les ini­ci­a­ti­ves que sor­tien de la rutina.

Visc en un car­rer estret de la part alta de la ciu­tat. Hi passa un autobús de línia i, a les hores d'entrada i sor­tida de les esco­les, molts cot­xes; molts nens acom­pa­nyats dels seus pares o avis; i fins i tot infants de menys de tres anys que viat­gen en cot­xet en des­ti­nació a una guar­de­ria infan­til. Fa més de deu anys que hi visc, i mai no s'hi ha produït cap acci­dent mor­tal (i tam­poc, que jo sàpiga, venial). De cop i volta, a la tor­nada de vacan­ces, van aparèixer pin­tats a la calçada diver­sos cer­cles que con­te­nen una xifra màgica: 30 per hora. La limi­tació de cir­cu­lar a més de 30 per hora. ¿Qui va orde­nar posar aquest senyal? No se sap. Al barri tenim dos edi­fi­cis d'admi­nis­tració muni­ci­pal, i encara en volen fer un altre de nou, però les coses impor­tants pas­sen ningú no sap ben bé per què. Hi ha una burocràcia que neces­sita moure's; algú que, no se sap ben bé on, pren deci­si­ons i el ciu­tadà no sap on anar a bus­car expli­ca­ci­ons i res­pon­sa­bi­li­tats. És només un exem­ple que estic segur que cadas­cun dels lec­tors d'aquest arti­cle podrà mul­ti­pli­car.

Ni el libe­ra­lisme és pecat com deia mossèn Sal­vany al segle XIX –una frase que els diri­gents d'Ini­ci­a­tiva podrien assu­mir com a pròpia– ni és la pana­cea de tots els mals uni­ver­sals. Però, en aquests moments, i de cara a les pro­pe­res elec­ci­ons cata­la­nes, una dutxa de libe­ra­lisme sem­bla impres­cin­di­ble si de debò volem remun­tar la situ­ació actual. No hem, per cert, d'inven­tar res. A la Gran Bre­ta­nya ho estan fent amb una nota­ble eficàcia de resul­tats, segons sem­bla.