Privatització dels serveis públics

Recull Germà Bel, en el seu esplèndid lli­bre España, capi­tal París, una frase atribuïda a Eche­ga­ray, que no conei­xia, sobre el paper del sec­tor públic. Diu: “Abans l'Estat feia i no dei­xava fer; en el futur, l'Estat no ha de fer i ha de dei­xar fer; i men­tres­tant, que l'Estat faci i deixi fer, tot pro­cu­rant cada cop fer menys”. Uti­litzo la idea a compte del debat que han gene­rat les pro­pos­tes del cap del par­tit de l'opo­sició espa­nyo­lista sobre la seva volun­tat de pri­va­tit­zar els ser­veis públics. No seré jo qui cri­ti­qui el mis­satge rege­ne­ra­dor de les fun­ci­ons i ins­tru­ments de la inter­venció pública a l'eco­no­mia, vis­tes les inèrcies aco­mo­datícies actu­als i els interes­sos cor­po­ra­ti­vis­tes que acull, per allò de no con­fon­dre mai el benes­tar dels tre­ba­lla­dors de l'estat amb els tre­ba­lla­dors de l'estat del benes­tar. Però sí que vull cri­ti­car el quan i el com de fer aques­tes pro­pos­tes com a arma de guerra elec­to­ral, i la res­posta del soci­a­lisme espa­nyol que han meres­cut les seves parau­les, quan és del tot evi­dent que, per res­pon­sa­bi­li­tat, uns i altres saben que alguna cosa hau­ran de fer en el redi­men­si­o­na­ment del sec­tor públic, ja que l'actual estat de coses difícil­ment pot con­ti­nuar.

I és que per a un ana­lista atent resulta obvi que cada cop exis­teix una dife­ren­cia més gran entre els con­di­ci­o­nants macro que impo­sen els mer­cats en la seva exigència de rigor a les finan­ces públi­ques i per a la con­seqüent con­so­li­dació fis­cal, i el volun­ta­risme micro de més i millors ser­veis públics amb un finançament a cost sufra­gat per altres. De la posició macro­e­conòmica els res­pon­sa­bles de la política econòmica en deri­ven la neces­si­tat de con­te­nir, recon­duir, si no sim­ple­ment reduir, la des­pesa pública. I per a això el signe polític no sem­bla impor­tar gaire. Des dels depar­ta­ments gas­ta­dors es pen­sen, però, estratègies per gua­nyar elec­ci­ons, en una espècie de joc en què les dues ban­des tro­ben un únic acord a fer pivo­tar el cost de l'acti­vi­tat en el dèficit públic, o ja es tro­barà algú altre el pastís. Fins al punt que, com més gran és la mag­ni­tud de la reta­llada de què uns par­lem, més gran sem­bla ser la fugida. I els exem­ples aquí, sigui a l'admi­nis­tració cen­tral o a l'autonòmica, no sem­blen res­pec­tar diferències ideològiques. Gallardón n'és l'exem­ple.

És d'una manca de sen­tit comú notòria con­ti­nuar sepa­rant, a hores d'ara, el dis­curs de la des­pesa dels bene­fi­cis dels ser­veis, i el dels cos­tos del seu finançament: con­fon, des­cul­tu­ritza i crea ciu­ta­dans irres­pon­sa­bles. Pre­di­car més estat i no voler pagar més impos­tos, o pro­po­sar menys impos­tos i alhora més qua­li­tat dels ser­veis públics, és part de la comèdia. Aques­tes grans cui­tes fan pen­sar que tenim un sis­tema de pro­tecció social que no ens devem merèixer, a la vista de la poca dis­po­sició a pagar per finançar-lo.

La idea de con­cen­trar, en una cir­cumstància difícil per a les finan­ces esta­tals, la des­pesa pública dis­po­ni­ble, selec­ti­va­ment, en qui més la neces­sita, en lloc de repar­tir-la uni­ver­sal­ment, com ha pro­po­sat a la Gran Bre­ta­nya el govern de coa­lició, i vol copiar ara el senyor Rajoy, no és nova. Té tota la lògica implícita a les pri­o­rit­za­ci­ons: prova de neces­si­tats rigo­rosa i prova de mit­jans sobre la capa­ci­tat de fer-hi front indi­vi­du­al­ment fugen de l'uni­ver­sa­lisme tra­di­ci­o­nal. És típic entre els no ente­sos pen­sar que de les par­ti­des de des­pesa social –edu­cació, sani­tat, i habi­tatge– la pri­mera és la més redis­tri­bu­tiva, i igno­rar que la uni­ver­si­tat la fa regres­siva, ja que hi acce­dei­xen més, de manera poc dis­cri­mi­nada, les clas­ses de renda mit­jana-alta. Des del bonisme es pot pen­sar que amb unes taxes bai­xes (sub­venció del 80% a càrrec dels impos­tos dels qui encara en paguen), l'accés efec­tiu està garan­tit. Equi­vo­cació: és la pèrdua d'ingres­sos d'estu­diar en lloc de tre­ba­llar el que crea la desi­gual­tat. Serien beques sala­ris per a uns quants, i no la quasi gratuïtat de les matrícules per a molts, el que, amb la mateixa des­pesa, tin­dria un impacte més redis­tri­bu­tiu. Fora de l'edu­cació, molts pen­sen que la par­tida més redis­tri­bu­tiva és la sanitària. Però és clar que erraríem no tenint en compte que una sani­tat uni­ver­sal és redis­tri­bu­tiva només en la mesura que els grups de renda ele­vada voluntària­ment renun­ci­es­sin a con­su­mir-ne i optes­sin per la pri­vada. Però per quina raó fer-ho si la sani­tat pública és tan bona i gratuïta? Per què pagar asse­gu­rança pri­vada si un ni tan sols es pot estal­viar part del que l'estat s'estal­via? De manera que les res­pos­tes negli­gei­xen l'habi­tatge, que a la vista de com s'assigna i de com es limi­ten els poten­ci­als bene­fi­ci­a­ris és efec­ti­va­ment la més pro­gres­siva, tot i que és la que té menys importància, de les polítiques esmen­ta­des. Que sigui uni­ver­sal una pres­tació pot tenir altres vir­tuts (les clas­ses mit­ja­nes par­ti­ci­pen dels ser­veis i els convé donar-hi suport), però sens dubte al cost de per­dre focus de pri­o­rit­zació. D'aquí ve que sigui tan lla­mi­nera l'argu­men­tació per als polítics que així evi­ten dis­cri­mi­nar, i als ges­tors públics fer quel­com dife­rent a aten­dre la demanda que emer­geix. Llàstima que les polítiques es con­tinuïn fent amb aques­tes inèrcies sense gaire anàlisi sobre la seva efec­ti­vi­tat social, a l'empara tan sols de la cerca del vot, ja sigui per la por als can­vis o per les pro­me­ses de bene­fi­cis gratuïts, tot cre­ient-nos ser qui no som.