L'atenció a la precocitat

Està prou jus­ti­fi­cat el pres­tigi edu­ca­tiu dels cen­tres con­cer­tats? No resulta ridícul atri­buir-lo al fet que hi van rics, ben edu­cats o catòlics? Aques­tes són excu­ses inútils que només eixam­plen la bretxa i el des­deny. Mai he pretès ser política­ment incor­recte. Vull argu­men­tar de manera asse­nyada, sense voler-me fer el simpàtic amb ningú. Gau­dim de certs recur­sos edu­ca­tius, humans i mate­ri­als, des­ti­nats a resol­dre neces­si­tats. La llei cata­lana d'edu­cació (12/2009) legisla con­cre­ta­ment sobre la diver­si­tat, per tenir una espe­cial cura de qui va endar­re­rit i dels qui tenen altes capa­ci­tats. A cada cen­tre sol haver-hi un depar­ta­ment sen­cer dedi­cat a aquesta tasca. Rei­vin­di­caré avui i aquí una altra neces­si­tat docent.

Alguns estem com­pro­me­sos amb el fet que l'edu­cació de titu­la­ri­tat pública asso­leixi el pres­tigi que li cor­res­pon: si fos cons­ci­ent­ment esco­llida per mol­tes famílies ho hauríem acon­se­guit. Com millo­rar-la? Ana­litzo una pla­ta­forma esta­tal (mejo­ra­tu­es­cu­e­la­pu­blica.es) i em qüesti­ono: Per on se'ns escapa la qua­li­tat? És l'estil democràtic de gestió? Són els immi­grants? És l'epidèmia del “mal fun­ci­o­nari”? Hi ha deter­mi­nisme social? Què va! Allò de donar-ne la culpa a supo­sa­des esco­les d'elit és fabri­car-se ene­mics ima­gi­na­ris i con­du­eix a la depressió anímica. Alum­nat, docents i famílies excel·lents hi són arreu: mirem de poten­ciar-los.

Sug­ge­reixo afa­vo­rir la pre­co­ci­tat. L'adjec­tiu “precoç” s'aplica a qui està “més desen­vo­lu­pat que no li per­to­ca­ria per l'edat que té” (DIEC). El món on vivim ho pro­voca entre l'alum­nat. A la primària ini­cial, on els mes­tres acom­pa­nyen mol­tes hores els nens, es nota menys. Ara bé, des dels 11 anyets, en la pre­a­do­lescència, la tele, inter­net i les xar­xes soci­als i certs estils de vida con­for­men nens precoços. No cal que m'hi allar­gui: misèries sen­ti­men­tals, experiències sexu­als, conei­xe­ments poc inte­gra­dors. A pri­mer d'ESO pots tro­bar-te mar­recs amb voca­bu­lari i com­por­ta­ment impro­pis, domi­nats pels ins­tints. Penso que sovint se'ns enfron­ten perquè cer­quen ori­en­tació, se sen­ten imma­durs. Quin és el pro­blema? Que ningú gosa fer-hi res: la família acut als pro­fes­sors; l'ins­ti­tut en res­pon­sa­bi­litza els ambi­ents domèstics; els polítics cer­quen algú per pen­jar-li un capell. Tot­hom se'n desentén.

Cal edu­car en la con­fusió. A la secundària, els docents solem estar només una horeta a cada classe; després, toquem el dos. El segui­ment dels mes­tres a la primària és més glo­bal. Força cen­tres con­cer­tats man­te­nen l'atenció per­so­nal pel fet de tenir un pro­jecte o ide­ari clars. Visc i valoro la lli­ber­tat de càtedra, d'arrel il·lus­trada, però entenc que –abans de la Uni­ver­si­tat– no ens ajuda a aten­dre la pre­co­ci­tat. Ben sovint són tutors a l'ins­ti­tut aquells a qui “els ha tocat”. És una llista que corre. L'un serà exis­ten­ci­a­lista, l'altre epi­curi, l'altre mar­xista, l'altre catòlic; més enllà hi ha el del col·lec­tiu homo­se­xual i pot­ser també el fei­xista. I alguns no són res, i prou pro­ble­mes tenen per tirar enda­vant cada matí. L'edu­cació esdevé ales­ho­res cali­doscòpica.

Cal­dria una carta de nave­gació, una ori­en­tació de l'equip docent. En aquest sen­tit, la lli­ber­tat de càtedra en plena ado­lescència pot fer embo­gir el jovent, afa­vo­rint el rela­ti­visme vital. L'alum­nat tou i precoç neces­sita un pro­jecte de cen­tre, assu­mit de debò pels docents. No és sufi­ci­ent copiar d'inter­net un text amb mots com plu­ra­li­tat, sos­te­ni­bi­li­tat i altres –ats, i fer-ne un PDF per a la web.

Estic segur que edu­car cohe­rent­ment garan­ti­ria millor l'èxit esco­lar que no pas unes ingènues pro­ves diagnòsti­ques que gene­ren els resul­tats –ni massa bons ni massa dolents– que el govern neces­sita.