500 milions d'amics

No fas 500 mili­ons d'amics sense gua­nyar-te alguns ene­mics, diu el lema de la pel·lícula sobre Face­book. De fet, et gua­nyes ene­mics ni que siguis més aviat poc soci­a­ble. Perquè els amics van i vénen però els ene­mics s'acu­mu­len. O els por­tem din­tre. “Els nos­tre pit­jor ene­mic som nosal­tres matei­xos”, em va con­fes­sar fa poc la gran Mont­ser­rat Abelló, i no seré jo qui con­tra­di­gui la degana dels poe­tes cata­lans, una dona posi­tiva i vital que hau­ria vol­gut tenir una casa amb vis­tes. “Però m'acon­tento veient un retall de cel i ja està”.

N'hi ha que des­a­pro­fi­ten el propi retall de cel perquè estan massa ocu­pats enve­jant la casa amb vis­tes del veí, o supo­sant que el tros de cel que veu el veí per la fines­tra és més blau que el seu. El cel sem­pre és més blau a casa dels altres. I així ens prova: quan final­ment mirem enlaire, ja s'ha fet fosc.

Cul­pem, si cal, això que en diuen con­dició humana: ens dol l'èxit (o el que inter­pre­tem com a tal) dels que tenim a prop. Gore Vidal ho va adme­tre sense manies, i jo li agra­eixo la sin­ce­ri­tat citant-lo sem­pre que puc: “Quan un amic meu tri­omfa, em moro una mica per din­tre”. Fa de mal supor­tar que vagin bé les coses a algú que conei­xem, a algú que fins i tot ens esti­mem.

Lògica­ment, els amics són els que més s'ale­gren dels nos­tres fra­cas­sos. I són els pri­mers a donar-nos les males notícies: els falta temps per venir-nos a expli­car que aquell ens ha cri­ti­cat i que aquell altre no ens pot veure ni en pin­tura. Hi ha cert plaer en l'acte de trans­me­tre calúmnies o d'infor­mar un cone­gut que ha estat víctima d'una traïció. Com va obser­var Mark Twain, per ferir-te pro­fun­da­ment convé que es posin d'acord el teu ene­mic i el teu amic: el pri­mer et calum­nia i el segon corre a fer-t'ho saber. No fos cas que con­ti­nu­es­sis vivint un minut més en la ignorància.

Javier Cer­cas escri­via fa vuit dies que “hauríem de res­pec­tar els nos­tres ene­mics gai­rebé tant com els nos­tres amics, perquè els amics ens esti­mu­len a vega­des, però els ene­mics ens esti­mu­len sem­pre, obli­gant-nos a man­te­nir alta la guàrdia”. L'amic Cer­cas (con­vençut que hauríem de ser capaços de pene­trar en la ment dels pro­pis ene­mics i de com­pa­dir-los, pobrets) aca­bava l'arti­cle recor­dant què va dir un gene­ral mori­bund al seu con­fes­sor, quan aquest l'ani­mava a per­do­nar els ene­mics: “No puc, els he matat tots”.

Vaig lle­gir no sé on que els ene­mics els hem d'igno­rar o matar. El més fàcil i moral­ment reco­ma­na­ble és fer com si no hi fos­sin. L'altra opció és assas­si­nar-los, però el mal­pa­rit del teu ene­mic no pot veure que tu n'ets l'assassí, o morirà feliç: haurà acon­se­guit l'objec­tiu d'amar­gar-te la vida.