En Jan estima Osona

Joan Laporta es troba com a casa a Osona. A la uni­ver­si­tat, a la plaça Major de Vic… sem­bla fins i tot que ha tro­bat més segui­dors ara que abraça l'inde­pen­den­tisme i la rauxa que no pas quan era pre­si­dent del Barça, quan més d'un li havia dei­xat un regal poc gra­ti­fi­cant escrit a la calçada de la C-17. Laporta va ini­ciar-se en la política a Vic, quan va tan­car els actes de cam­pa­nya d'Osona Deci­deix. Lla­vors sí, pre­si­dent del “millor Barça de la història” i pri­mer dis­curs polític: fins i tot hi va anar la BBC! La veri­tat, però, és que va dece­bre. No pas els joves amb ganes de tren­car amb Espa­nya ben aviat, però sí aquells que bus­quen fona­ments polítics, retòrica aris­totèlica. El jove Jan (en política, s'entén) n'havia d'apren­dre: deses­truc­tu­rat, amb poc con­tin­gut i massa aren­gues fàcils.

Al cap d'uns mesos, els matei­xos pro­ta­go­nis­tes, però esce­nari dife­rent i públic encara més jove. La UVic va aco­llir un dels actes de Soli­da­ri­tat Cata­lana (SI) a Osona. Aula Magna plena d'alum­nes i expec­ta­ti­ves màximes per saber si Laporta havia millo­rat. Dis­curs més tre­ba­llat, però amb ins­tints bàsics a flor de pell amb algun “mal­pa­rit” pel mig. Al ves­pre, unes 800 per­so­nes a l'Atlàntida: fins a qua­tre vega­des va dir “collons” enmig del dis­curs i va sor­tir escor­tat per guar­da­es­pat­lles, igual que quan era pre­si­dent i rebia les ame­na­ces de mort. Dos dies abans, Artur Mas havia aca­bat el míting a Vic i s'havia que­dat a salu­dar tot­hom qui ho desit­java. Són mane­res; són anys d'apren­dre.

Laporta sap caure bé. De fet, fer aflo­rar la rauxa el dota d'huma­ni­tat davant de molts elec­tors i això dina­mit­zarà la dinàmica par­la­mentària –llàstima que el fet de no tenir grup propi els tallarà les ales–. Però l'èxit que SI ha tin­gut a Osona, on ha estat segona força política, no es deu prin­ci­pal­ment al seu carisme [sic]. A Osona el caldo de cul­tiu ja hi era, ja hi havia hagut qui, a l'ombra, havia llau­rat la terra: Alfons López Tena. I, aquest sí que domina l'escena, sap fer el juego de codos ler­rou­xista i tei­xir les com­pli­ci­tats. López Tena volia ser un més de la colla, però alguns ja van notar aquell 13 de desem­bre, a la plaça de la Cate­dral, que Vic havia entro­nit­zat un nou líder. I no era pas en Jan.