Sí que ho hem entès

En aquests moments poste­lec­to­rals, diver­sos diri­gents soci­a­lis­tes i repu­bli­cans coin­ci­dei­xen a con­cloure, entre altres coses, que una de les cau­ses de la der­rota del tri­par­tit va ser que “la gent no va enten­dre” l'aposta estratègica. Ho diuen més els repu­bli­cans que els soci­a­lis­tes, però en gene­ral la majo­ria arri­ben a fer ser­vir la mateixa expressió. Carod-Rovira, val a dir-ho, no s'ha expres­sat en aquests ter­mes: segu­ra­ment per un punt més de rigor en les refle­xi­ons. Perquè tal vegada ell intu­eix, o sap, com sabem molts, que la gent ho acaba ente­nent tot. Diguin-li olfacte.

S'ha entès per­fec­ta­ment: l'any 2003 calia una alter­nança però hi havia mol­tes més coses al dar­rere. Hi havia una certa pro­mesa que aque­lla CiU omni­po­tent dels 23 anys de govern no tor­na­ria mai. Hi havia alguna cosa més que un canvi, hi havia un intent clar de divi­dir Cata­lu­nya entre dre­tes i esquer­res, cosa que desac­ti­vava el dis­curs naci­o­na­lista de cen­tre. Ho vam enten­dre per­fec­ta­ment. A això s'hi sumava una ini­ci­a­tiva esta­tutària que aca­bava de beneir l'aposta, i que arra­co­nava encara més CiU al cos­tat del PP, fent-li quasi impos­si­ble argu­men­tal­ment la funció d'opo­sició dura. Era qüestió de temps que la fede­ració naci­o­na­lista es desfés com un terròs de sucre: tot això ho vam enten­dre. I també vam enten­dre que el segon tri­par­tit, l'any 2006, ja estava pac­tat abans de qual­se­vol nova pro­clama d'equi­distància. Vam enten­dre que ERC per­se­guia la des­com­po­sició de CiU i que al PSC tam­poc no li sem­blava mala­ment. I ho vam aca­bar d'enten­dre quan aquesta fórmula es va esten­dre a la gran majo­ria de pac­tes muni­ci­pals i a les dipu­ta­ci­ons de Lleida i de Girona.

De la mateixa manera que si Espa­nya no acon­se­gueix fer encai­xar del tot Cata­lu­nya dins seu no és perquè no ens enten­guin sinó pre­ci­sa­ment perquè ens ente­nen massa, el càstig al tri­par­tit ha vin­gut no per una falta de com­prensió ciu­ta­dana sinó per una capa­ci­tat de cop­sar el rere­fons de tot. Un pacte sense pro­jecte, o sense cap altre pro­jecte que la pròpia per­pe­tu­ació. Com a mínim aquesta va ser la imatge que va donar. Ho ha entès tot­hom i ho ha entès Carod-Rovira: ho entendrà algun dia Puig­cercós?