No tenim sort

Els llo­re­tencs sor­tim al diari sovint però gai­rebé sem­pre per fets fortuïts ali­ens. Si un camell s'empassa bos­ses de droga, quan el ven­tre li fa mal i defeca es troba a Llo­ret. Si una mare alte­rada fuig de vacan­ces i, en un mal moment, ofega les cri­a­tu­res, ho fa a Llo­ret. Si una ita­li­ana aven­tu­rera cau a les urpes d'un sal­vatge, la nit boja passa a Llo­ret. N'estem ben tips. Els his­to­ri­a­dors reac­ci­o­nem, amb nostàlgia man­ri­que­nya, recor­dant els temps pas­sats. Que si l'any 1906 ja pin­tava a Llo­ret l'aqua­rel·lista Joan Lla­ve­rias, que Joa­quim Soro­lla va immor­ta­lit­zar Santa Cris­tina en el seu qua­dre Cata­lu­nya l'any 1915, que Josep Car­ner hi va pas­sar els estius de 1919 i 1920, que el pin­tor Josep de Togo­res hi sojornà diver­ses tem­po­ra­des dels anys qua­ranta, que hi ha alguna foto­gra­fia de l'arqui­tecte i poeta Rafael Masó i la seva família a Santa Cris­tina l'any 1926… Llo­ret havia tin­gut bons esti­ue­jants i ens ale­gra quan podem des­co­brir el pas d'altres visi­tants il·lus­tres. Dies enrere, en ocasió de la publi­cació de l'Anto­lo­gia poètica de Maria Cas­ta­nyer per la Fun­dació Valvi, vam exul­tar de goig en iden­ti­fi­car en foto­gra­fia ses roques des Canó, de Santa Cris­tina, i la platja de Treu­mal, amb s'Agu­lla, al fons, com a esce­na­ris de les esta­des de la família Cas­ta­nyer l'any 1915. Vam que­dar esgla­iats, però, en lle­gir els peus de foto. S'hi escriu, invo­luntària­ment, és clar, que les imat­ges són de Tossa.