Un Vargas Llosa gris

Tinc al davant les 12 pàgines del dis­curs que la Fun­dació Nobel va difon­dre el 7 de desem­bre amb una nota al copy­right que en per­me­tia la publi­cació en qual­se­vol diari en qual­se­vol llen­gua a par­tir de 2/4 de 6 de la tarda (hora sueca). Un tal des­ple­ga­ment s'avé del tot al motiu pel qual aquell dis­curs va pro­nun­ciar-se. Amb ell, el senyor Mario Var­gas Llosa accep­tava –segons la premsa– el premi que, final­ment, l'acadèmia d'Esto­colm li havia con­ce­dit després d'anys de figu­rar a les tra­ves­ses.

No serà pas un ser­vi­dor qui, en la seva insig­ni­fi­cança, en qüesti­oni l'opor­tu­ni­tat, ni els mèrits –que bé deuen ser-hi, per pro­vo­car tant rebom­bori. Els pre­mis, ja se sap –i aquest en espe­cial–, són més l'ona expan­siva de qui els con­voca que no pas l'esclat com­pren­si­ble de qui els rep. Això sí, es com­por­ten com un títol nobi­li­ari –sobre­tot aquest, i dis­pen­sin el matus­ser joc de parau­les.

En fi, el senyor Var­gas Llosa ja té el seu premi i la seva obra, fona­men­tal­ment, la noblesa. Perquè, no ens enga­nyem, és en tant que n'és l'autor que li reco­nei­xem els mèrits.

Pri­mer de tot, les 12 pàgines que fullejo par­len de la relació d'aquest autor amb la lite­ra­tura; exac­ta­ment de la pàgina 1 a la 4. Després, fins a la pàgina 8, el dis­curs deriva en un al·legat soci­o­polític que s'enca­valca amb la con­ti­nu­ació de la bio­gra­fia literària ini­cial, que es pro­longa fins a la penúltima pàgina, on començaria, final­ment, l'elogi.

Aquest Elo­gio de la lec­tura y la ficción, pre­senta la lec­tura com a evasió i la ficció com una eina per fugir d'estudi. En bona lògica, a la pri­mera pàgina el senyor Var­gas ens parla de “[...] esta pasión, vicio y mara­vi­lla que es escri­bir, crear una vida para­lela donde refu­gi­ar­nos con­tra la adver­si­dad” i, a l'última, que “la lite­ra­tura es una repre­sen­tación falaz de la vida que [...] nos des­a­gra­via de los reve­ses y frus­ta­ci­o­nes que nos inflige la vida ver­da­dera”. I és en bona lògica, perquè el camí que ha dut aquest assa­gista nota­ble a con­cloure que la lite­ra­tura més que una art és un somnífer és el mateix que porta a creure's divins els medi­o­cres.