Dissidents

El Par­la­ment Euro­peu acaba d'hono­rar el dis­si­dent cubà Gui­llermo Fariñas amb el premi Sàkha­rov per la lli­ber­tat de pen­sa­ment. Comença a ser una tra­dició mos­trar cadi­res bui­des en seus democràtiques, en absència de lli­ber­tats. Un par­la­ment que ha mos­trat mati­sos, abans i després d'escol­tar el duríssim dis­curs d'un dis­si­dent pro­fun­da­ment catòlic, i àcida­ment crític amb la història del comu­nisme al nord i al sud. Fariñas ha fet 23 vagues de fam que han malmès la seva salut física, i segu­ra­ment han accen­tuat el seu to emo­ci­o­nal. Però en essència, valors com l'opo­sició pacífica i ideològica a un règim que no per­met als seus ciu­ta­dans expres­sar-se lliu­re­ment, ni des­plaçar-se física­ment per rebre reco­nei­xe­ments com aquest, són el que l'Euro­cam­bra i els movi­ments que llui­ten per la lli­ber­tat d'expressió des de la trans­ver­sa­li­tat més abso­luta, han vol­gut reconèixer.

Dimarts a la nit, també aquí a Estras­burg, la res­pon­sa­ble de l'ofi­cina del Par­la­ment Euro­peu a Cata­lu­nya em par­lava dels dis­si­dents cubans supo­sa­da­ment aco­llits pel govern espa­nyol. La majo­ria peri­o­dis­tes, viuen, des de fa mesos, en la indigència a Madrid i Sant Feliu de Llo­bre­gat. El govern de Zapa­tero no els reco­neix l'esta­tus de refu­giat –quan la Itàlia de Ber­lus­coni, exem­ple de res, sí que ho ha fet amb alguns juga­dors d'un equip de bàsquet–. Reben 19 euros al dia d'unes auto­ri­tats que en el seu dia van voler pre­su­mir aco­llint a la mare pàtria un grup d'homes, i les seves famílies, que havien pas­sat els dar­rers anys de la seva vida en pre­sons cuba­nes, per motius de consciència.

El que em va que­dar, però, de la con­versa amb Maite Calvo és la que ella va tenir amb alguns d'aquells cubans, dies abans a Bar­ce­lona. Eren en un res­tau­rant a prop de la platja. Sem­bla que l'amfi­tri­ona va voler fer els honors als comen­sals dient a un cam­brer del local que obrís una de les fines­tres perquè els cubans pogues­sin olo­rar el mar, perquè alguns d'ells feia “algu­nes set­ma­nes que no podien sen­tir-ne la presència”. La res­posta va sonar a bufe­tada ele­gant, quan un d'ells va dir: “Com set­ma­nes?! Jo fa 8 anys, 4 mesos i 10 dies que no l'ensu­mava”. I és que les pre­sons cuba­nes tam­poc no tenen fines­tres al mar.

I els qui les han d'obrir, avui encara, juguen amb doble moral.