Articles

Engany a la Terra

El text de l'acord de la 16a Cimera del Clima, cele­brada a Cancún amb la par­ti­ci­pació de repre­sen­tants de 194 estats, en gene­ral, ha estat rebut amb un sen­ti­ment d'alleu­ja­ment. No s'espe­rava res de la con­ferència i el text incor­pora uns quants avenços, encara que obvia l'objec­tiu essen­cial i urgent d'una reducció efec­tiva de les emis­si­ons de gasos amb efecte hiver­na­cle, prin­ci­pal­ment de diòxid de car­boni, el CO2. Aquest èxit rela­tiu haurà sal­vat, de moment, el sis­tema mul­ti­la­te­ral de nego­ci­ació en el marc de les Naci­ons Uni­des. El pri­mer pro­blema glo­bal de la huma­ni­tat: el canvi climàtic i les seves con­seqüències pla­netàries només pot ser trac­tat glo­bal­ment, car cap estat, cap poble, en defi­ni­tiva, no poden elu­dir ni les res­pon­sa­bi­li­tats ni els efec­tes de l'escal­fa­ment de l'atmos­fera pro­vo­cat per les acti­vi­tats huma­nes.

Ultra des­plaçar a la pro­pera cimera del clima –pre­vista per al desem­bre del 2011 a Dur­ban– la recerca d'un com­promís xifrat, veri­fi­ca­ble i vin­cu­lant de la reducció de les emis­si­ons, l'acord conté ele­ments que mar­quen una tendència nega­tiva en pro­gressió, con­sis­tent a pri­o­rit­zar l'adap­tació a l'escal­fa­ment sobre la miti­gació: ja que no som capaços de posar-nos d'acord sobre una reducció sufi­ci­ent de les emis­si­ons de gasos, pal·liem-ne els efec­tes catastròfics. Aquest és el sen­tit últim del Fons Verd Climàtic de 75.000 mili­ons d'euros anu­als que es cons­ti­tuirà a par­tir del 2020 per aju­dar els països pobres més afec­tats i els que tenen mas­ses fores­tals de pro­tecció impres­cin­di­ble per a la cap­tació de CO2. Sense negar que el fons, si arriba a ser proveït i se'n con­trola bé l'apli­cació, ser­virà per resol­dre pro­ble­mes reals i apres­sants.

Resulta simp­tomàtic de la tendència apun­tada que a la cimera de Cancún hagin estat molt pre­sents i actius els caçadors d'opor­tu­ni­tats en el camp vastíssim de l'adap­tació. Sec­tors del món empre­sa­rial i de la dreta ideològica i política estan aban­do­nant l'obs­truc­tiva negació del canvi climàtic i s'apun­ten al negoci de l'adap­tació al canvi, que con­si­de­ren l'única solució pragmàtica i, sobre­tot, ren­di­ble.

D'altra banda, és posi­tiu que els EUA i la Xina hagin entrat en la nego­ci­ació mul­ti­la­te­ral reco­nei­xent que són els grans con­ta­mi­nants del pla­neta –els EUA és el pri­mer emis­sor de CO2 per habi­tant; la Xina, el pri­mer emis­sor per volum de CO2, junts sumen més del 50% de les emis­si­ons actu­als–, però ho fan amb la reserva, com­par­tida per altres estats, que les reduc­ci­ons no com­pro­me­tin el seu crei­xe­ment. A més, la Xina, l'Índia i el Bra­sil no hau­ran de reta­llar emis­si­ons, sinó sols rebai­xar-ne el ritme d'aug­ment. Jun­ta­ment amb altres fili­gra­nes jurídiques del text de l'acord, aques­tes reser­ves i màniga ampla, la lògica per­versa de l'adap­tació interes­sada a l'escal­fa­ment, així com el comerç de drets d'emissió a l'empara del vigent Pro­to­col de Kyoto –el volum de gasos no emès per un país hau­ria de ser un estalvi per a la Terra i no objecte de transac­ci­ons–, són for­mes d'engany a la Terra, com si es pogués jugar amb l'escal­fa­ment climàtic igno­rant-ne les cau­ses o mani­pu­lant-les.

Víctima també de la crisi econòmica és la pèrdua de tensió en la lluita con­tra el canvi climàtic. La inqui­e­tud per la crisi i per l'atur fa que minvi la pre­o­cu­pació de la gent per l'escal­fa­ment de la Terra, i sense la sen­si­bi­lit­zació ciu­ta­dana els diri­gents polítics i soci­als encara seran més refrac­ta­ris a adop­tar mesu­res dràsti­ques. Als EUA, el juliol del 2006 el 79% dels enques­tats cre­ien que la Terra s'escal­fava; a l'octu­bre d'enguany el per­cen­tatge havia bai­xat al 59%. A França, el novem­bre de l'any pas­sat un 81% cre­ien el mateix; enguany només ho cre­uen un 65%. Pro­ba­ble­ment, a més del fac­tor crisi, deu inter­ve­nir en la dife­rent per­cepció de la gent d'un any a l'altre la con­fusió entre mete­o­ro­lo­gia i canvi climàtic. Les tem­pe­ra­tu­res han estat espe­ci­al­ment bai­xes als dos països al llarg de la tar­dor i l'hivern d'enguany.

La diplomàcia del clima ha esde­vin­gut tan o més com­plexa que la diplomàcia de la pau. Comprèn no sols el clima estric­ta­ment, sinó també la demo­gra­fia i la geo­gra­fia, les desi­gual­tats de riquesa i de desen­vo­lu­pa­ment humà entre els pobles, la pos­sessió, el tipus i el mer­cat dels recur­sos energètics... I igual com en la pau la pressió popu­lar hi juga un paper deter­mi­nant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.