Hereus naturals

Gràcies a una fil­tració de Wiki­le­aks s'ha sabut que la minis­tra de Cul­tura, Ánge­les González-Sinde, va dir a l'ambai­xa­dor dels EUA a Espa­nya que la llei del cinema que plan­te­java el govern de Cata­lu­nya era anti­na­tu­ral i dese­qui­li­brada. La minis­tra, a més, va dir a l'ambai­xa­dor que “fins i tot els cata­la­no­par­lants pre­fe­rei­xen veure els films en cas­tellà”. No hau­ria de pas­sar per ull la primícia que la minis­tra ofe­reix. Sense titu­be­jar, González-Sinde invoca un pretès fona­ment natu­ral de la política. Es tracta, és clar, d'una magnífica dre­cera per posar fi a un sis­tema democràtic. Poca cosa hi deuen tenir a fer la dis­cussió humana, la llei posi­tiva o la decisió democràtica davant d'un prin­cipi ina­pel·lable dic­tat per la natu­ra­lesa. En aquest punt la teo­lo­gia subs­ti­tu­eix la política, l'ora­cle la lli­ber­tat, el tem­ple el par­la­ment, i la paraula sagrada de la natu­ra­lesa subs­ti­tu­eix la paraula humana. Anti­na­tu­ral. L'ús d'aquest sim­ple adjec­tiu apli­cat al camp de la pari­tat i els drets lingüístics a Espa­nya revela no només l'aliança entre la dreta i l'esquerra jaco­bi­nes, sinó una cosa molt pit­jor: el cordó umbi­li­cal entre democràcia i fran­quisme. Al cap­da­vall aquest diagnòstic de la minis­tra de Cul­tura és l'hereu –natu­ral, en tota regla– de la des­trucció lingüística que va impo­sar el fran­quisme, un fran­quisme, és clar, entès com a fase intensa d'un procés de devas­tació molt més dila­tat. L'auto­ri­ta­risme ha des­co­bert els grans magat­zems de la cosmètica libe­ral. El mer­cat o el pes demogràfic subs­ti­tu­ei­xen els decrets pro­hi­bi­tius d'ahir. Es tracta de levi­tar sobre la història i, des d'una retòrica para­de­mocràtica, no renun­ciar als rèdits de des­trucció lingüística que va con­que­rir la dic­ta­dura. Ara no hi ha baio­ne­tes. De moment se'n fa prou amb un adjec­tiu.