Opinió

LA TRIBUNA

Els primers Nadals i els d'ara

L'any 354 la festa pagana del solstici d'hivern ja havia deixat pas al Nadal cristià

Entrem avui en l'última set­mana d'advent, el temps litúrgic des­ti­nat a pre­pa­rar el Nadal. Els pri­mers cris­ti­ans des­co­nei­xien el Nadal. Hereus del juda­isme, cele­bra­ven –sobre­tot– la Pas­qua. De fet, no és el Nadal sinó la Pas­qua, la cele­bració prin­ci­pal de la vida cris­ti­ana. Però el Nadal li ha gua­nyat la par­tida. Avui dia és la cele­bració més uni­ver­sal. La seva sin­gla­dura comença a par­tir del segle IV. El docu­ment més antic és un calen­dari ela­bo­rat l'any 354 per un cert Dionís Filòcal, en el qual es troba una referència explícita al 25 de desem­bre, “data del nai­xe­ment de Crist a Bet­lem de Judea”. Això vol dir que la festa pagana del sols­tici d'hivern –Nata­lis solis invicti– ja havia dei­xat pas al Nadal cristià. És molt pro­ba­ble que, en el moment del canvi, la cele­bració fos una bar­reja de les dues coses: de l'inici del cicle solar i l'inici de la vida de Jesús, cri­dat a ser la llum del món, la llum que dis­sipa les tene­bres, el sol espi­ri­tual de la vida humana. La iden­ti­fi­cació no podia ser més clara: Déu és tan neces­sari per a l'home com ho pugui ser el sol. Si el sol renai­xia de bell nou en el cor de l'hivern ven­cent la tene­bra, el Déu cristià havia vençut defi­ni­ti­va­ment la mort, la pit­jor de les tene­bres, i obria en els homes una nova espe­rança: la de retro­bar una altra vida més enllà de la mort. Davant d'un tri­omf com aquest, és lògic que els déus pagans empal·lidis­sin i optes­sin per aban­do­nar l'escena pública dis­cre­ta­ment. Cap d'ells no havia estat capaç d'evi­tar la dava­llada de l'Imperi. I resulta que el Déu dels cris­ti­ans, con­dem­nat a mort per Ponç Pilat, gover­na­dor de Judea, regala a l'empe­ra­dor Cons­tantí i al seu aliat Licini la més espec­ta­cu­lar de les seves victòries: la victòria sobre Maxenci al pont Milvi (28 d'octu­bre del 312). Una victòria que con­vertí l'empe­ra­dor en l'últim gran senyor d'Occi­dent, amo de tot l'imperi.

Tot­hom va tenir clar que, sense una inter­venció divina, la victòria sobre Maxenci no s'hau­ria produït. Aquesta inter­venció divina no podia ser atribuïda als déus pagans, el declivi dels quals era evi­dent. No hi ha cap déu que sobre­vis­qui a la des­a­fecció dels seus cre­ients. Per força havia de ser el déu cristià –el déu de la religió emer­gent– l'autor de la cla­mo­rosa victòria. És així com es con­so­lidà la lle­genda del signe de la creu com a pro­mesa de victòria. Cons­tantí havia tin­gut un somni, i en aquest apa­rei­xia una creu: la mateixa creu on Jesús havia mort. Con­dem­nat pels romans. I heus ací que la creu infa­mant ja no des­pre­nia sang, sinó llum. Una veu es deixà sen­tir en ple somni. “Amb aquest signe, ven­ceràs”, digué. I així va ser. De manera que uns quants mesos més tard, Licini i Cons­tantí pro­cla­ma­ren l'edicte de Milà (313), en vir­tut del qual la religió cris­ti­ana deixà de ser clan­des­tina, a banda de per­se­guida, i passà a ser legal i hegemònica. Els béns eclesiàstics con­fis­cats foren res­tituïts i el culte cristià es pro­pagà amb la mateixa rapi­desa amb què es pro­paga el foc amb la presència del vent. I mai més ben dit, ja que estem par­lant d'una segona Pen­te­costa, molt més espec­ta­cu­lar que la pri­mera. Els tem­ples pagans foren, com diríem avui, “requa­li­fi­cats“; els déus, con­fi­nats a l'Olimp de les sagris­ties; els ciu­ta­dans pagans, bate­jats; els cris­ti­ans, rei­vin­di­cats; els bis­bes, recom­pen­sats: amb pri­vi­le­gis fis­cals i judi­ci­als; i tota l'Església, glo­ri­fi­cada; de tal manera que ni l'Espe­rit Sant l'hau­ria reco­ne­guda. Igual que ningú hau­ria reco­ne­gut l'Espe­rit Sant si, com en la pen­te­costa, s'hagués pre­sen­tat en forma de colom, en el segle de la gran per­for­mance, és poc pro­ba­ble que la icona del tri­omf fos el colom, símbol visi­ble de l'Espe­rit Sant; més aviat penso que devia ser l'àguila impe­rial, pre­sent en tots els estàndards romans i encara més en les cele­bra­ci­ons ofi­ci­als. La meva con­clusió és que l'àguila es va men­jar el colom i poste­ri­or­ment el va suplan­tar. Altra­ment no s'explica que Cons­tantí, l'home que fundà l'imperi cristià, no tingués cap interès a rebre el bap­tisme. Encara que només fos per coherència amb el canvi que havia pro­vo­cat. Però no va ser així. Va con­ti­nuar prac­ti­cant la mateixa religió solar mono­te­ista que pro­fes­sava, i va pre­fe­rir ocu­par el seu temps en les con­tra­dic­ci­ons pròpies de l'època. Es va bara­llar amb el seu cunyat Licini, que tant l'havia aju­dat, i quan aquest es rendí el féu assas­si­nar. Va inter­ve­nir en el con­flicte que enfron­tava els arri­ans i els orto­do­xos. I heus ací que, poc abans de morir, al gran Cons­tantí –pon­ti­fex maxi­mus de la cris­ti­an­dat– no se li acudí cap altra cosa que abraçar la fe arri­ana, la fe dels heret­ges. Amb aquests pre­ce­dents, se'm fa impen­sa­ble que els pri­mers Nadals cris­ti­ans (a par­tir del 354) fos­sin millors que els d'ara. Feli­ci­tats, doncs, pel Nadal que estem a punt de cele­brar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.