Articles

Qui té por d'Anglada?

“Les llavors perquè en un país arreli l'extrema dreta són «la inseguretat econòmica, l'angoixa cultural i l'alienació política»”

Pla­ta­forma per Cata­lu­nya va treure en les últi­mes elec­ci­ons 75.321 vots, és a dir, un 2,4% del total de les pape­re­tes vàlides. Durant unes hores de la nit elec­to­ral tots ens vam pen­sar que era pos­si­ble que l'extrema dreta acabés entrant al Par­la­ment. Però, de sobte, ens en vam obli­dar. Vam res­pi­rar tran­quils en veure que Josep Anglada es man­te­nia en l'extra­par­la­men­ta­risme i vam girar el focus d'atenció a la victòria de CiU, els mals resul­tats del PSC i ERC i l'entrada a la cam­bra de Joan Laporta. Gai­rebé un mes després de les elec­ci­ons, sem­bla que ningú no recordi que un par­tit popu­lista, decla­ra­da­ment racista i que atia l'odi con­tra els musul­mans, s'ha ins­tal·lat en el nos­tre eco­sis­tema polític amb pos­si­bi­li­tats reals de fer forat en els comi­cis muni­ci­pals de l'any que ve. Una mena de silenci ofi­cial s'ha ins­tal·lat des de fa anys a l'entorn del mis­satge de Josep Anglada. Els par­tits polítics obser­ven en pri­vat el seu crei­xe­ment; els mit­jans de comu­ni­cació evi­ten donar-li qual­se­vol tipus de pro­ta­go­nisme per no con­tri­buir a difon­dre les seves idees. Però, ¿convé igno­rar l'extrema dreta?, ¿és una estratègia útil fer veure que PxC no exis­teix, ni el par­tit, ni les seves idees, ni algu­nes rea­li­tats que denun­cia?

A Holanda, el par­tit antiis­lam de Geert Wil­ders forma part de la majo­ria gover­na­men­tal i està en dis­po­sició de dic­tar les polítiques migratòries del país. A Suïssa, l'extrema dreta puja en totes les enques­tes a còpia de pro­me­ses popu­lis­tes que després no es poden com­plir, com ara la pro­hi­bició de cons­truir mes­qui­tes i l'expulsió del país dels cri­mi­nals con­dem­nats amb naci­o­na­li­tat estran­gera. Al Regne Unit, mal­grat que el sis­tema elec­to­ral frena la presència del Bri­tish Nati­o­nal Party a les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques, a les elec­ci­ons euro­pees han arri­bat a acon­se­guir dos euro­di­pu­tats. I a França? L'evo­lució del Front Naci­o­nal de Jean-Marie Le Pen és pot­ser el millor refe­rent perquè enten­guem quina és la nova deriva de l'extrema dreta, a Europa. Amb un 10-12% dels vots esta­bles, Le Pen va acon­se­guir que­dar segon a les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als fran­ce­ses de l'any 2002, donant la sor­presa a tots aquells que havien vol­gut igno­rar el seu mis­satge i la capa­ci­tat carismàtica del seu líder. Des d'ales­ho­res, el Front Naci­o­nal no ha can­viat els seus valors fun­da­ci­o­nals però sí que els ha adap­tat. Abans, era un par­tit euro­escèptic, catòlic, defen­sor del man­te­ni­ment de les colònies en mans fran­ce­ses, mas­clista i homòfob. Ara, les dia­tri­bes con­tra la immi­gració s'han trans­for­mat en atacs con­tra el supo­sat perill d'isla­mit­zació de França en nom dels valors de la República i del res­pecte de la laïcitat. La seva líder és una dona divor­ci­ada –la filla del mateix Le Pen– i ataca els musul­mans amb els argu­ments que l'islam és con­trari a l'eman­ci­pació de la dona i als drets dels homo­se­xu­als. Aquest nou dis­curs ha fet que també l'elec­to­rat del Front Naci­o­nal hagi can­viat: abans eren homes blancs de classe alta i mit­jana, i cris­ti­ans; ara són sobre­tot de clas­ses tre­ba­lla­do­res, amb pocs estu­dis, joves, i també fills de la immi­gració de la pri­mera mei­tat del segle XX.

Segons un estudi de la politòloga Mont­ser­rat Gui­ber­nau, les lla­vors perquè en un país arreli l'extrema dreta són “la inse­gu­re­tat econòmica, l'angoixa cul­tu­ral i l'ali­e­nació política”. Amb pro­me­ses tan sim­plis­tes com impos­si­bles de com­plir (com ara expul­sar els immi­grants per reduir les cues als ser­veis soci­als, tan­car les fron­te­res per posar fi a l'atur dels autòctons i sor­tir de l'euro per fer front a la crisi), aquests par­tits popu­lis­tes acon­se­guei­xen les sim­pa­ties de les vícti­mes dels tres mals que enu­me­rava Gui­ber­nau. Però el silenci dels par­tits, els acadèmics i els mit­jans acaba sent còmplice d'aques­tes idees. Les amaga, però no les rebat: no és veri­tat que es puguin mili­ta­rit­zar les fron­te­res de tot Europa per eli­mi­nar la immi­gració irre­gu­lar; no és veri­tat que l'atur tin­gui cap relació amb la com­petència dels nou­vin­guts, sinó amb la nos­tra falta de com­pe­ti­ti­vi­tat res­pecte a Àsia; no és veri­tat que fora de l'euro ens hauríem estal­viat la crisi). El silenci que ens hem autoim­po­sat sobre Pla­ta­forma per Cata­lu­nya, per exem­ple, no ens ha permès expli­car als seus pos­si­bles votants que els par­tits bel­gues i austríacs que flir­te­gen amb el nazisme han finançat part de la seva cam­pa­nya. No hem expli­cat que Josep Anglada pensa, en ter­mes raci­als, que els blancs són supe­ri­ors als negres o als àrabs. O que en el seu lli­bre Sin mor­da­zas y sin velos pro­posa un sis­tema d'assistència social basada en prin­ci­pis ètnics i d'anys d'arre­la­ment al país. ¿Ho saben, això, els seus pos­si­bles votants? ¿A qui no li faria ver­go­nya votar un par­tit així? El silenci benin­ten­ci­o­nat ens pot fer còmpli­ces del pròxim èxit elec­to­ral de Pla­ta­forma per Cata­lu­nya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.