Només era un assassí, llàstima!

Llàstima. Hau­ria estat rodó que l'assassí d'Olot estigués a punt de per­dre la casa per un embarg injust per inflar la nar­ra­tiva d'un home empès a l'abisme sense culpa. Amb els cadàvers de les vícti­mes encara calents, teníem ja bas­tit el fil argu­men­tal d'un ciu­tadà víctima de la mal­dat de ban­quers i pro­mo­tors immo­bi­li­a­ris fent justícia pel seu compte a trets. La mas­sa­cre de la Gar­rotxa esde­ve­nia el foto­grama casolà d'una ven­jança glo­bal dels sans-culot­tes del pre­sent con­tra els anys d'espe­cu­lació immo­biliària i les taxa­ci­ons fictícies.

Un cop sabut que la seva llar no peri­llava, que podia gas­tar a mans ple­nes en arma­ment d'última gene­ració i que només arros­se­gava el saldo pen­dent d'una Visa, el far­ci­ment de l'home des­es­pe­rat incapaç de supor­tar la pressió s'ha eva­po­rat. Ens hem que­dat amb un pam de nas i només roman l'assassí, sense més excusa que la mal­dat o la boge­ria. Quin gran des­encís.

Volíem un cri­mi­nal envol­tat de mística i roman­ti­cisme per aca­bar de convèncer-nos que la culpa és només dels altres. Ima­gi­nant-lo arruïnat i sense alter­na­tiva, els car­tut­xos dis­pa­rats per aquest psicòpata esbor­ra­ven la pos­si­bi­li­tat de man­te­nir la creença en la res­pon­sa­bi­li­tat indi­vi­dual en els casos de ruïna econòmica.

Estem dis­po­sats a enten­dre la barbàrie quan els motius que l'expli­quen ens tran­quil·lit­zen la consciència i alleu­ge­ren la càrrega. Sem­pre ha estat més fàcil apun­tar els altres que no pas dis­pa­rar a la bar­beta pròpia. La innocència és la pro­clama més habi­tual entre els cul­pa­bles.