Els singulars del buit legal

Dilluns a la nit, zapi­nejo pel magma tele­vi­siu i després de veure el Cracòvia m'aturo final­ment amb els Sin­gu­lars, de Jaume Bar­berà, al 33. La banda sonora de la pre­sen­tació d'aquest pro­grama és el tema Clan­des­tino, de Manu Chao. El tipus que apa­reix a la pan­ta­lla, men­tre Bar­berà fa mig en off el per­fil del seu con­vi­dat, duu una samar­reta negra seri­gra­fi­ada amb la frase “Asis­ten­cia anti­so­cial”. És l'arqui­tecte San­ti­ago Ciru­geda, el d'El Niu. Ho recor­den? A sobre de les sales d'expo­si­ci­ons de la Ram­bla de Girona? Sí, aquell con­te­ni­dor fol­rat de fulla­raca que era el Bòlit abans del que ¿serà? el Bòlit. “Ciru­geda es rebel·la con­tra l'arqui­tec­tura lli­gada al poder i allu­nyada dels ciu­ta­dans”, diu la nota de premsa a tv3.​cat/​singulars. Seves són les “estratègies sub­ver­si­ves d'ocu­pació urbana”. Em costa de creure, l'experiència és un grau. El Niu va néixer perquè estava lli­gat al poder (con­sis­to­rial), i es va man­te­nir lluny dels veïns gràcies a l'escala –amb la porta bar­rada amb pany i clau– que, ins­tal·lada en un late­ral de la Ram­bla, actu­ava d'estruc­tura per acce­dir a l'“espai de tre­ball”.

La veri­ta­ble història dels oku­pes (per denúncia social) i dels ocu­pes (per pura neces­si­tat) està far­cida de des­no­na­ments, mul­tes, embar­ga­ments... “Hay cosas que no son lega­les y son bue­nas”, afirma Ciru­geda davant de Bar­berà i meu. Tots dos fem un som­riure.