La Xina en una cruïlla

La Xina és al cen­tre de l'atenció mun­dial pel seu poder econòmic, però també està en una cruïlla política. La seva situ­ació em recorda una mica la segona etapa del fran­quisme a casa nos­tra. Evi­dent­ment, amb una diferència estra­tosfèrica de volum entre els dos estats. El deno­mi­na­dor comú és el caràcter de dic­ta­dura i el procés evo­lu­tiu de la política econòmica en els règims tota­li­ta­ris. M'explico.

Les dic­ta­du­res no res­pec­ten les lli­ber­tats bàsiques, ni els drets humans. Totes són con­dem­na­bles i tant fa que siguin de dre­tes o d'esquer­res, reli­gi­o­ses o atees. La pre­gunta és: hi pot haver desen­vo­lu­pa­ment econòmic sos­tin­gut en un marc de manca de lli­ber­tats polítiques? La Xina i el fran­quisme començaren la seva llarga marxa donant pri­o­ri­tat als prin­ci­pis polítics sobre els econòmics. A la Xina va ser l'etapa de Mao i a Espa­nya la que trans­corre entre el 1939 i el 1959. Es mata o s'engar­jola tots els opo­nents polítics, men­tre s'aplica una política econòmica estúpida, irra­ci­o­nal i suïcida. El resul­tat serà el mateix: la fallida pública i la misèria de la població. S'han d'intro­duir can­vis en el pro­grama econòmic, que res­pec­tin les estruc­tu­res de l'estat tota­li­tari. Ara es mata i s'engar­jola menys els opo­nents, però es con­ti­nua fent. A Espa­nya serà amb el pla d'esta­bi­lit­zació del 1959 i l'entrada dels minis­tres tecnòcra­tes en el govern de Franco. A la Xina, amb la cre­ació d'unes zones o ter­ri­to­ris en els quals s'accepta una eco­no­mia mixta –capi­tal pri­vat i capi­tal públic–, però sense que el par­tit comu­nista perdi les reg­nes.

La població que surt d'un estat de misèria espera abans que res tenir la panxa plena. Quan tens gana –o, més ben dit, fam– et pre­o­cupa poc si pots exer­cir els drets d'expressió, labo­rals o polítics. Les neces­si­tats bàsiques –men­jar, ves­tir, habi­tatge, escola, sani­tat– pas­sen davant de qual­se­vol altra petició. Si el govern te les cobreix, l'agraïment és immens. A la Xina no hi ha ningú que es mori de fam gràcies als can­vis introduïts després de la mort de Mao.

Ales­ho­res comença una nova etapa en què la població comença a pen­sar i a tenir opinió. Si ho fas en una democràcia, pot­ser et tro­baràs fent política. Si ho fas en una dic­ta­dura, et tro­baràs a la presó si la teva opinió no coin­ci­deix amb la dels que manen. Hi ha entre nosal­tres autèntics ado­ra­dors del règim xinès, que igno­ren o pre­te­nen igno­rar que en aquell país tan poderós es mata i es doblega tots els qui no pen­sen igual que el Par­tit. Per això ha anat bé la con­cessió del premi Nobel de la Pau a una per­sona que està en una presó xinesa per un delicte d'opinió, ja que ha posat en evidència la dic­ta­dura.

Un règim dic­ta­to­rial té capa­ci­tat per crear un desen­vo­lu­pa­ment econòmic sufi­ci­ent per cobrir les neces­si­tats bàsiques. Però un crei­xe­ment sos­tin­gut i més just només es pot acon­se­guir en democràcia, tot i els seus defec­tes. És l'experiència gene­ral de tots els països desen­vo­lu­pats, Cata­lu­nya inclosa. La pre­gunta és: serà pos­si­ble la tran­sició democràtica a la Xina, sense tren­car plats?