Impost dels pobres

Tal dia com avui de cada any la vella afir­mació sen­ten­ci­osa (qui va ser el pri­mer a for­mu­lar-la?) esdevé d'una con­tundència palmària, ina­pel·lable: les lote­ries (i tota altra mena de sor­te­jos afins) són l'impost dels pobres.

Ja pot el gran recap­ta­dor, l'Estat (tant se val qui hi mani), pre­di­car mesu­res de redis­tri­bució equi­ta­tiva i fins i tot fer creure que les ren­des més altes són les més llas­ta­des amb la deguda càrrega impo­si­tiva. El cert i posi­tiu és que pagar, com morir, ho acaba fent tot­hom. Només que els rics ho fan repre­senta que forçats i a con­tra­cor, men­tre que els pobres, pobrets!, ho fan motu pro­prio i sense ni ado­nar-se'n, amb aque­lla il·lusió de treure el ven­tre de pena gràcies a un cop de for­tuna, espe­rançadets ells.

És aquesta una cons­ta­tació que admet paral·lelisme amb aque­lla altra de tant o més cone­guda (de Marx en aquest cas): la religió és l'opi del poble. Sí. Només que el bar­but de Trèveris va des­cui­dar-se d'obser­var que el poble, ves per on, és opi­aci de mena... Amb la qual cosa, ja li poden anar amb gai­tes cons­ci­en­ci­a­do­res, al tal poble o als seus pobres, que prou hi haurà cor­re­dis­ses per afer­rar-se en aques­tes no per més fal·laci­o­ses, menys recon­for­ta­do­res pro­me­ses de redempció anímica i de pro­moció soci­o­e­conòmica.

Ara, dei­xant a banda la dimensió finan­cera i política de la jugada (i mai millor dit el subs­tan­tiu en aquest cas), el fet és que una rifa com la de Nadal desprèn una fas­ci­nació sub­ju­gant: la que deriva de sen­tir-se copartícip d'una con­venció social apta a regu­lar l'atzar. El qual, doncs, deixa així de ser vist com un impon­de­ra­ble sos­tret a tot con­trol humà, per pas­sar a ser un dis­po­si­tiu també injust, prou (la sort rara­ment et toca a tu), però tan­ma­teix regu­la­ble i comu­na­ment admès. Gra­ti­fi­cant de l'ins­tint depre­da­tori inhe­rent a l'espècie: collir sense haver sem­brat.

Per sobre­po­sar-s'hi, no hi ha millor màxima, en un dia com avui, que la de Diògenes via Sèneca: no és més ric qui més té sinó qui menys neces­sita.