Economia bonsai

Els soci­a­lis­tes utòpics del segle XIX tenien idees magnífiques però només sobre el paper. Els seus suc­ces­sors d'avui dia, ni tan sols això.

La New Eco­no­mics Foun­da­tion ens pro­posa tre­ba­llar 21 hores a la set­mana, visca, però cobrant la part pro­por­ci­o­nal del sou, ah no! Els supo­sats bene­fi­cis de tre­ba­llar menys hores són que més gent podria tre­ba­llar, que tots tindríem més temps d'oci i que el medi ambi­ent en diria bé.

Però això només podria fun­ci­o­nar si s'aplica una nova visió del món feta de renúncies, ora et non labora, a par­tir de la qual ens tan­quem a casa i ens lliu­rem a la intros­pecció ascètica la major part de la set­mana. Les nos­tres acti­vi­tats oci­o­ses con­ta­mi­nen igual o més que anar a tre­ba­llar, i a més a més cos­ten diners. Si dis­po­sem de més temps i de menys diners, no ens podrem entre­te­nir i ens depri­mi­rem de mala manera.

Pel que fa a l'objec­tiu de com­ba­tre l'atur, sem­bla res­pec­ta­ble, però l'infern és ple de bones inten­ci­ons. Seria com el mini­fun­disme: les uni­tats d'explo­tació agrària han de tenir una extensió mínima; si cada pro­pi­e­tari esquar­tera la seva per repar­tir-la entre uns quants fills, més tard o més d'hora aca­ben tots a la ruïna. Resig­nem-nos a viure amb mitja feina a canvi de mig sou, i a ser tots més pobres; hau­rem aug­men­tat els cos­tos labo­rals i difi­cul­tat encara més la inversió per, al cap de poc temps, veure que encara resta o apa­reix gent sense feina i, pit­jor, sense pers­pec­ti­ves. Quants cops sub­di­vi­di­rem la jor­nada? Què farem amb tant d'oci sense poder com­prar res? El pit­jor de totes aques­tes fan­ta­sies del decrei­xe­ment és que ens volen con­dem­nar a viure sense il·lusió de millora i repar­tint-nos la misèria. De cri­sis sem­pre n'hi ha hagut, i mai no n'hem sor­tit tre­ba­llant menys.