Encara hauré d'explicar la nostra història en castellà

El català és la llengua sense estat de la Unió Europea més parlada, amb 11 milions de persones. I una llengua, fins ara, amb una fortalesa indiscutible i model d'altres llengües europees que també aspiren a ser oficials.

Fins avui era la llengua vehicular de l'ensenyament i la llengua de les universitats i, ben aviat, havia de ser també la llengua del cinema.

Ara, sota l'excusa de defensar el dret d'escollir la llengua de l'ensenyament, es defensa el bilingüisme a Catalunya, quan tots sabem que aquest concepte n'amaga un altre: una diglòssia com una casa de pagès, és a dir, que a poc a poc el castellà anirà relegant el català a àmbits familiars i col·loquials. La nostra llengua, minoritzada i amenaçada per tres segles de persecucions, està a punt de rebre el seu cop de gràcia.

“Encara hauré d'explicar la història de Catalunya en castellà”, em deia un company meu, professor d'història. I no seria res d'estrany, perquè a la seva escola, fa uns mesos, els Mossos d'Esquadra van anar-hi a fer una xerrada informativa als nois i noies... i la van fer en castellà! Quan una alumna, a la part de preguntes, els va preguntar per què havien fet la xerrada en castellà, el mosso va respondre en un català perfecte: “No ho sé... he començat en castellà i he anat continuant...”

El Tribunal Constitucional intenta imposar al govern de la Generalitat quina ha de ser la seva política lingüística en l'ensenyament. En definitiva, el Tribunal Suprem desconeix el principi de separació de poders com a norma bàsica d'un estat democràtic.

Com deia Ovidi Montllor: “Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense”.