La primera dècada del futur

Haver nas­cut a mei­tat d'un segle fa que el següent agafi en plena madu­resa tots els qui es tro­ben en aquesta situ­ació. Tots els qui tin­guin més de vint anys recor­da­ran el temps en que l'any 2000 mar­cava la línia de l'horitzó on començava el futur. Demà, ja serem a l'any 2011 i la pri­mera dècada del futur haurà pas­sat. Entre l'esfon­dra­ment de les Tor­res Bes­so­nes a Nova York i les reve­la­ci­ons de secrets glo­bals des­fer­ma­des per Wiki­le­aks, les fites de la pri­mera dècada del segle XXI han pas­sat amb una rapi­desa digna de l'acce­le­ració històrica: les guer­res a l'Iraq i l'Afga­nis­tan, l'embran­zida ter­ro­rista de l'11-M, el xoc del canvi climàtic, l'emergència de nous poders glo­bals, el feno­men de les migra­ci­ons mas­si­ves, l'afir­mació de les dimen­si­ons de la Xina, la uni­ver­sa­lit­zació de la revo­lució informàtica, la rea­li­tat de la crisi econòmica i la cons­ta­tació dels límits dels recur­sos pla­ne­ta­ris; el segle des­punta en una pre­fi­gu­ració de can­vis sense retorn.

Si pen­sem en ter­mes del pas­sat, les trans­for­ma­ci­ons dels pri­mers anys del segle XX van ser només el pròleg d'una època que va obrir la porta a un nou con­text històric per a tota la huma­ni­tat. Fites com ara la invenció de l'avió o la difusió uni­ver­sal de la il·lumi­nació elèctrica repre­sen­ten ara tot just el pròleg de les grans con­vul­si­ons que varen arri­bar més tard: la catàstrofe de les guer­res mun­di­als, els grans geno­ci­dis des­fer­mats per les tira­nies, la des­a­pa­rició dels impe­ris colo­ni­als, els salts tec­nològics que van por­tar els viat­ges a l'espai, la tele­visió i la soci­e­tat de con­sum i oci són ara només punts d'un pas­sat que cada cop sem­bla més remot, fites d'un segle on la música rock només és una de les ban­des sono­res d'un període que va començar amb la revo­lució soviètica i es va aca­bar amb la des­a­pa­rició de la Unió Soviètica.

Després de la pri­mera dècada del segle XXI, només podem saber que el futur ens por­tarà can­vis que ara no podem ni tan sols ima­gi­nar i, més que dei­xar-nos arros­se­gar per la por a noves catàstro­fes, podem retro­bar el con­sol de saber que tot can­via, i que el futur ofe­rirà perills, però també noves opor­tu­ni­tats.