Temps de fer govern

El nou pre­si­dent encara no ha tin­gut temps d'estre­nar la cadira i ja afronta el prin­ci­pal repte del seu man­dat. Ha de fer govern. Ha de triar els homes i dones amb qui com­par­tirà la gestió, els braços que exe­cu­ta­ran les seves idees, els com­panys d'un viatge que pot aca­bar en drama o èxit, segons la tria. I ho ha de fer ràpid però amb dis­creció, bus­cant l'equi­li­bri intern però sal­vant la imatge externa. Ha de ser cons­ci­ent que pel camí que­da­ran espe­ran­ces frus­tra­des, amics dece­buts, egos irre­con­ci­li­a­bles i que els dies de fer govern surt gent de sota les pedres. Meri­to­ris, arri­bis­tes o pas­sa­vo­lants de tem­po­rada, que es colen per qual­se­vol escletxa de qual­se­vol acte, alguns per fer-se veure, altres per si cau alguna cosa. Amb tots aquests ingre­di­ents el fla­mant pre­si­dent ha de fer bullir l'olla. I no és estrany que per cir­cumstàncies tan extra­or­dinàries cadascú tin­gui el seu full de ruta. José María Aznar reves­tia d'un toc mis­teriós la seva potes­tat quan deia que guar­dava els seus minis­tra­bles en una lli­breta blava; Mar­ga­ret Thatc­her els can­vi­ava sense mira­ments; Jordi Pujol suava tinta abans de deci­dir-se... Dels nome­na­ments i can­vis de govern s'expli­quen mil anècdo­tes; més d'una, pro­ba­ble lle­genda urbana. Des d'un con­se­ller in pec­tore que va dei­xar de ser-ho després d'una excursió del pre­si­dent a fer un riu, fins a un minis­tre que diuen que va arri­bar al con­sell perquè el seu nom coin­ci­dia amb el d'un altre i l'aju­dant de Felipe González encar­re­gat de comu­ni­car-ho a l'ele­git s'hau­ria equi­vo­cat a l'hora de tru­car. És clar que molt pit­jor va ser el cas d'aquell que mai va seure a la taula del Con­sell de Minis­tres perquè al pre­si­dent se li refre­dava la sopa. Això últim diuen que va pas­sar durant la pre­sidència de Leo­poldo Calvo Sotelo. Era l'hora de sopar i la remo­de­lació s'allar­gava perquè no loca­lit­za­ven un minis­tra­ble. De cop, la dona del pre­si­dent li fa saber que la sopa és a taula i es refreda. Un últim intent, i res. I la solució. Calvo Sotelo mira un dels seus col·labo­ra­dors pre­sent al des­patx de la Mon­cloa i li diu: “Vols ser minis­tre?”. Així es va com­ple­tar un dels governs de la UCD i, el més impor­tant, el pre­si­dent es va poder men­jar calenta la sopa.