Articles

Què és fer independentisme?


“Bona part dels poders que han donat suport
a la candidatura
de Mas són, justament,
els que continuen actuant en la direcció oposada al projecte independentista, això és, fent d'Espanya el mercat preferent i el marc de referència cultural”

El debat polític serà sens dubte més avor­rit ara que Fran­cesc Abad ha deci­dit posar punt final a les seves lúcides refle­xi­ons sobre l'inde­pen­den­tisme con­tin­gu­des en el bloc Dies de fúria, un docu­ment que algun dia serà d'obli­gatòria con­sulta per explo­rar tant les con­vul­si­ons i la pèrdua de cre­di­bi­li­tat de l'ERC inte­grada en el tri­par­tit com la fun­dació i el poste­rior fracàs de Rea­gru­pa­ment. En els dar­rers mesos d'acti­vi­tat del bloc, i en plena coin­cidència amb la cam­pa­nya de les elec­ci­ons al Par­la­ment, Fran­cesc Abad ha repre­sen­tat el dis­curs de sec­tors inde­pen­den­tis­tes que han vist en Con­vergència i Unió i en Mas l'única sor­tida al cul-de-sac que està vivint el país a causa de les agres­si­ons ati­a­des des dels poders de l'Estat, de la crisi econòmica i de la medi­o­cre gestió del govern del PSC, ERC i ICV per fer front a aquests pro­ble­mes. Cal dir que Abad ha defen­sat la solució
de CiU, final­ment tri­om­fant, amb una vehemència fins a cert punt anàloga a
les acti­tuds ence­ga­des que ell mateix
cri­ti­cava, i ha impu­tat, per exem­ple, a qui escriu aques­tes línies un fona­men­ta­lisme ideològic exa­cer­bat així com una ego­la­tria des­me­su­rada per “repar­tir car­nets” i asse­nya­lar el que és inde­pen­den­tisme i el que no ho és.

Penso que, amb tota la cor­di­a­li­tat que en el fons uneix per­so­nes que aspi­ren a la cons­ti­tució d'un estat propi, es pot dia­lo­gar amb sere­ni­tat i sense demagògies sobre qui­nes estratègies ens poden con­duir a la plena sobi­ra­nia i qui­nes no. I per a aquest debat segu­ra­ment el que cal pri­mer és par­lar amb trans­parència sobre els propòsits i els mit­jans de l'acció política, cosa que, per començar, CiU no ha fet mai, no fa ara i, pre­vi­si­ble­ment, no farà en un futur imme­diat. Si a CiU fins i tot fa por pro­nun­ciar la paraula inde­pendència i han de recórrer a sub­ter­fu­gis de la mena de dret a deci­dir, quin valor seran capaços d'aple­gar per impul­sar el procés ardu i con­flic­tiu que implica una secessió?
“El dret a deci­dir”, la “ple­ni­tud naci­o­nal”, la “tran­sició naci­o­nal” són fórmu­les que no volen dir res, metàfores
pre­ci­sa­ment diri­gi­des a dis­treure l'atenció sobre les con­di­ci­ons impres­cin­di­bles per fer emer­gir una nova enti­tat sobi­rana. Les comu­ni­tats naci­o­nals que han acce­dit a la con­dició d'estat han expres­sat de forma explícita la
volun­tat de rup­tura, l'últim tram de
la qual con­sis­teix a votar, decla­rar la
inde­pendència i defen­sar-la. No es tracta de grans pro­cla­mes patriòtiques sinó sim­ple­ment d'imi­tar el full de ruta que han seguit altres pobles.

En què con­sis­teix, en con­cret, l'acció inde­pen­den­tista? Pel que fa a la relació amb l'estat matriu, la posició és la de la no col·labo­ració, el plan­te­ja­ment democràtic d'una con­fron­tació. Com va dir Heri­bert Bar­rera, la situ­ació de tro­bar-se “moral­ment en guerra” amb el cen­tre domi­nant. L'experiència ens ha demos­trat que Cata­lu­nya no ha tin­gut prou força per refor­mar Espa­nya, ni per situar-se en una posició de tracte d'igual a igual (en això radi­cava el fallit intent esta­tu­tari), però men­tre per­sis­teixi la situ­ació de sub­or­di­nació Cata­lu­nya sí que té prou dimensió per con­tri­buir i apro­fun­dir en el col·lapse d'Espa­nya, una via que fins ara el cata­la­nisme s'ha abs­tin­gut de tran­si­tar però que en algun moment caldrà con­si­de­rar, quan fra­cas­sin nova­ment
els pro­jec­tes d'entesa i, per des­comp­tat, que s'ha d'exer­cir si es pretén impul­sar un gest d'eman­ci­pació naci­o­nal.

En l'àmbit intern, l'acció inde­pen­den­tista s'ha de con­cen­trar en l'escissió econòmica, social i cul­tu­ral d'Espa­nya. I això pot venir acom­bo­iat per una política gover­na­men­tal d'impul­sar aque­lles acti­vi­tats econòmiques que tin­guin com a àmbit pre­fe­rent el mer­cat euro­peu i mun­dial o, en l'àmbit cul­tu­ral, poten­ciar aquell sis­tema comu­ni­ca­tiu i aquell ima­gi­nari que cohe­si­oni la comu­ni­tat en un pro­jecte dife­rent al d'Espa­nya. Amb tota pro­ba­bi­li­tat, aquest iti­ne­rari no serà seguit per un govern de CiU (com tam­poc no ho va ser per un govern amb presència d'ERC) perquè el pano­rama econòmic del país i bona part dels poders que han donat suport a la can­di­da­tura de Mas són, jus­ta­ment, els que con­ti­nuen actu­ant en la direcció opo­sada al pro­jecte inde­pen­den­tista, això és, fent d'Espa­nya el mer­cat pre­fe­rent i el marc de referència cul­tu­ral.

El nou Pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat no podrà opo­sar aquesta legis­la­tura l'argu­ment que “la soci­e­tat no està pre­pa­rada per a aquest repte” o el dubte sobre la “majo­ria”. No està pre­pa­rada una elit empre­sa­rial i mediàtica pro­vin­ci­ana, cap­tiva del But­lletí Ofi­cial de l'Estat espa­nyol i de les deci­si­ons del govern de Madrid de torn, però bona part de la soci­e­tat i bona part dels matei­xos votants de CiU sí que ho estan. En aquests moments, la majo­ria al Par­la­ment de Cata­lu­nya ja hi és per pro­pul­sar un pro­grama sobi­ra­nista nítid i inequívoc: un pacte entre CiU, ERC i Soli­da­ri­tat el faria pos­si­ble. Si Mas con­ti­nua defu­gint la prova de força amb l'Estat és perquè ni ell ni la fede­ració que encapçala el volen plan­te­jar i, cosa que és més lamen­ta­ble, ni
tan sols el volen exhi­bir com a fac­tor de nego­ci­ació per exi­gir a l'Estat millo­res
en l'auto­go­vern. Aquest serà el fac­tor que garan­tirà el fracàs de CiU quan s'iniciï el cicle de la demanda del pacte fis­cal: que a Espa­nya no creu­ran que hagin
de nego­ciar res perquè CiU no serà creïble per expo­sar el dilema de o ens doneu això o mar­xem. Almenys, en l'actu­a­li­tat, a diferència de les dècades dels governs Pujol, el govern de CiU no podrà anes­te­siar i silen­ciar l'alter­na­tiva inde­pen­den­tista, el dis­curs sobre l'estat propi ja
s'ha nor­ma­lit­zat prou perquè diver­sos fronts intel·lec­tu­als, mediàtics i, natu­ral­ment, polítics denunciïn cons­tant­ment les pre­vi­si­bles ces­si­ons que el pro­per govern de la Gene­ra­li­tat farà en favor del man­te­ni­ment de la uni­tat política, cul­tu­ral i econòmica espa­nyola.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.